dijous, 16 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-1

Programa 404

En la història de la cultura universal, els moviments dels pobles al llarg i ample de la superfície d'aquest planeta nostre, la comunicació -voluntària o forçada- per raons de supervivència, guerres o comerç, ha estat una constant de la Humanitat.

En el cas de Tōru Takemitsu, lamentablement, va ser una guerra la que va produir un singular cas de fusió musical què, afortunadament per a tota eixa Humanitat, va ser ben entesa a tot arreu del Món.

En efecte, traumatitzat pel drama que va patir ell i el seu poble per la Segona Guerra Mundial, allistat obligatòriament a l'exèrcit japonés, va odiar de ben jove tota la música de la seua terra, que ell associava al militarisme, la dictadura i la tragèdia. Però, de vegades, les coses passen sense que els pobres éssers humans què som tinga'm la capacitat d'influir en l'esdevenir de la realitat. En efecte, una llarga malaltia en acabar la guerra, que el va tindre hospitalitzat al llarg de varis anys, va fer que una de les distraccions que tinguera fos escoltar la ràdio, la ràdio de l'exèrcit nord-americà, què governarà el seu país amb un executiu militar d'ocupació al llarg de set anys.

Afortunadament aquella ràdio no tenia manies estilístiques al respecte de la música...occidental, i posava tant jazz, com música lleugera o clàssica en totes les seues vessants, en un intent d'"occidentalitzar" el país, de "civilitzar-lo" a la manera del "american way of life". Però la sensibilitat musical del nostre protagonista de hui li va fer que l'escolta de la música culta que s'emetia, anara amarant-lo, a poc a poc, inclinant-lo sobretot a la música dels impressionistes i les avantguardes que, al començament del segle XX, estaven transformant profundament les formes musicals, amb especial influència de la que s'anomenà "Segona Escola de Viena", amb els seus experiments atonals, dodecafònics i demés.

A començament dels anys '60, i amb una formació musical autodidacta, Takemitsu va començar a entendre que la música del seu país tenia coses que aportar, i va començar a composar coses on els instruments japonesos més populars començaren a tindre un paper cada cop més preponderant, no integrant-se dintre de l'orquestra típica occidental, sinó agafant un paper protagonista a la manera en que hi havia composicions per a piano solista, o trompeta solista, etc. a la música occidental. I es va produir el miracle.

A partir d'eixe moment va entendre que la cultura del Japó no era, necessàriament, la militarista, imperial i opressora, que hi havia una rica cultura popular musical que calia "revitalitzar". En el seu cas, l'ample coneixement de les avantguardes "occidentals" -de l'electroacústica a John Cage, Messiaen o Debussy- va barrejar-se a les seues composicions i va produir-se l'afortunada fusió.

Compositor prolífic i, fins i tot "de moda", afortunadament, va començar a ser cridat per la indústria cinematogràfica, tant japonesa com nord-americana, arribant a fer la música de més de 100 pel·lícules (entre elles la coneguda "Ran", d'Akira Kurosawa). Però la seua prolífica tasca no es va limitar a les bandes sonores i també té una extensa obra, diguem-ne simfònica per simplificar. És esta la què anem a escoltar al llarg d'un parell de programes.

Com que la seua biografia vital i, sobretot, musical, és molt extensa i variada, amb giravoltes infinites, vos recomane que llegiu els enllaços que vos pose per ampliar el coneixement d'aquest excel·lent, innovador i creatiu compositor japonés. Vos sorprendrà l'amplària dels seus camps de treball i les seues troballes d'autèntica i original fusió musical entre orient i occident.