Programa 330
En la història de totes les arts sempre hi ha hagut gent que s'ha avançat al seu temps i...normalment ha pagat el preu de fer-ho.
El músic sobre el qual anem a parlar hui és un d'eixos personatges. Edgard Varèse, nascut a finals del segle XIX i, per tant, vivint de ple els escarafalls, polèmiques i dubtes que la cultura i l'art varen viure a començament del segle XX, va sentir des de ben jove la necessitat de poder fer música amb uns instruments...que encara no existien. Beethoven va escriure per al piano, un instrument que era joveníssim per a l'època, Wagner va poder explorar les possibilitats dels nous instruments de vent, però ambdós varen poder usar instruments JA INVENTATS.
En el cas de Varèse el problema és que fins els anys 50 del segle passat, amb l'aparició del magnetòfon i altres estris electrònics, és a dir, amb més de seixanta anys, no va poder fer realitat completa els somnis que li rodaven pel cap a l'hora de fer la seua música. Lamentablement no va arribar a temps a l'aparició dels sintetitzadors i tots els seus derivats .
La idea genèrica era que tots els sorolls de la vida real EREN MUSICALS, PRODUïEN MÚSICA. Allò es va anomenar, inicialment, música concreta. Es referien a que era la música que es podia fer amb els sons de la vida real, amb els sons que ens envolten diàriament, front a l'anomenada música abstracta, què és la que es produeix amb els instruments musicals estàndards. Per a poder enregistrar eixos sons i integrar-los a l'obra musical li calia -al menys- una eina que encara no existia, el magnetòfon.
Mentres arribava eixe moment -i Varèse demanava als músics i als tècnics de la seua època, que s'afanyaren a construir eixes eines- tractava amb els instruments existents, sobretot de percussió d'arreu del món, de construir músiques absolutament "antiacadèmiques", músiques on allò important no era ni la melodia, ni el to i tan sols una certa idea de ritme subsistia.
La idea era impactar l'oient amb xocs, més o menys violents, del que anomenava masses sonores, de construccions (composicions?) on allò important era que el receptor es sentira sacsejat -no sé explicar-ho millor- per l'allau de sorolls que se li venia al damunt. En definitiva, què és la música? Hi ha una anècdota de Napoleó de qui es diu que deia que "la música era el soroll que menys li molestava i que la música que més li agradava era la dels canons". Era Napoleó un "precedent" d'Edgar Varèse? i perdoneu-me la "boutade"...
En definitiva, qui pot dir de forma definitiva què i com és el so que anomenem música? De segur que cada persona té la seua resposta.
Ací teniu alguns enllaços per escoltar, que vos poden iŀlustrar respecte a eixes músiques de Edgard Varèse :
- Varèse, Ionisation, Ensemble Intercontemporain
- Edgar Varèse - Amériques. Aquesta peça, la composició més llarga que ens ha arribat d'ell, ha estat anomenada com "La Consagració de la Primavera" de la "seua" Nord-Amèrica.
- Varese - Déserts Una suite on clarament es poden veure els seus plantejaments dels sons. Està escrita per a 14 vents (metalls i fustes), 5 percussionistes, 1 piano i cinta electrònica.
