dijous, 19 d’abril de 2018

Pura avantguarda: Art Ensemble of Chicago

Programa 422

El grup va sorgir del Roscoe Mitchell Art Ensemble de mitjan anys 60, que va néixer de la banda experimental del pianista Muhal Richard Abrams de Chicago a principis dels anys 60. Aquesta última va ser una banda d'assaig creada amb el propòsit de tocar peces escrites per molts dels joves compositors de jazz afroamericans.

Originalment formada pels saxofonistes Roscoe Mitchell i Joseph Jarman , el trompetista Lester Bowie , el baixista Malachi Favors i, posteriorment, el baterista Famoudou Don Moye , l'Art Ensemble of Chicago va gaudir d'una reputació crítica com el millor i més influent grup de jazz avantguardista dels anys 70 i '80s. L'Art Ensemble va ser, sens dubte, una banda innovadora.
 A finals dels anys 60 i principis dels anys 70, l'Art Ensemble va contribuir a la fusió del jazz amb la música artística europea i les músiques africanes indígenes. També va fondre el jazz amb ell mateix; és a dir, la banda va combinar elements de la història i la prehistòria de jazz amb un esperit modernista d'experimentació. Un element teatral pronunciat també era essencial per al seu treball.

En l'Ensemble, cap individu era més important que el conjunt. La banda va ser un assortiment de compositors i improvisadors de gran individualitat. Col·lectivament, van crear una entitat convincent i única.

El 1969 la banda es va traslladar a París. Renomenat com l'Ensemble Art de Chicago , el grup va tenir un gran èxit a Europa.

El renom de la banda va créixer als anys 70. El 1978 van formar el seu propi segell, AECO, que va publicar enregistraments en solitari de Jarman , Moye i Favors . El grup va gravar per a ECM a finals dels anys 70 i principis dels anys 80, realitzant una sèrie d'àlbums aclamats per la crítica, com ara Nice Guys , Full Force i The Third Decade. La banda va ser considerada per molts com el millor grup de jazz del món. A la segona meitat dels anys vuitanta, un declivi general de l'entusiasme crític per l'avantguarda va donar com a resultat un cert arraconament de gent com l'Art Ensemble. Com a conseqüencia, els membres varen dedicar-se a projectes personals encara que eventualment es juntaven.

El disc que escoltareu al programa, és el Full Force, un dels gravats a Europa a l'ECM, el prestigiós segell dirigit per Manfred Eicher, que va produir el disc. Un disc que la crítica ha assenyalat com, probablement, el millor que va fer la banda.

Bon profit.

dijous, 12 d’abril de 2018

La frontissa entre el romanticisme i els canvis del segle XX: Gustav Mahler

Programa 421

Quan Gustav Mahler (1860–1911) va començar a escriure simfonies cap a la meitat dels 80 del segle XIX, el model estandar era encara el beethovenià, que encara perdurava cinquanta o seixanta anys després de la seua mort. Tots els compositors que treballaren el gènere (Mendelssohn, Brams, Bruckner,...) no feren més que seguir les petjades del geni de Bonn.

En canvi Mahler, portant-lo a l’extrem de les seues possibilitats i ja influenciat per l’inici del post-romanticisme i les innovacions de principi de segle que ell ja va «insinuar» (el «trencament» de la melodia, l’atonalisme, etc.) va trencar el model, el va dur a uns màxims impossibles de superar, tant en les sensacions que comunica com en l’estructura musical i orquestral. Com superar la magnificència i espectacularitat de la vuitena simfonia, amb un miler de músics interpretant la seua música?

La que anem a escoltar al programa de hui, la primera, anomenada «Titan», ja li va costar al mateix Mahler anomenar-la simfonia. El s’estimava més anomenar-la Poema simfònic en dues parts. Ja en esta primera simfonia comença la seua incansable carrera cap l’efectisme sonor, no superat ni per Wagner. Sembla que opinava que com més instruments, millor. Ja en esta primera va anar retocant-la constantment i a cada retoc afegia més instruments. En ella posà en marxa una de les senyes d’identitat com a compositor, el recurs a records infantils, cants d’ocells, el so del vent en les fulles dels arbres, contes infantils i fins i tot cançons infantils molt conegudes, amb moments fúnebres què, al darrer moviment, deixen pas a una explosió de vida i alegria.

Les característiques d’esta primera simfonia es troben en les altres vuit que va composar (i una desena, inacabada), marcant un camí quasi impossible de seguir després d’ell. De fet la simfonia com a gènere, no ha tingut després d’ell una evolució significativa. Va ser com el cant del cigne d’un gènere musical.

Evidentment hi han hagut simfonistes després d’ell, però tan sols segurament Stravinsky va introduir algunes innovacions, amb l’utilització dels nous instruments apareguts i la tècnica de portar el seu so als límits. Però sense igualar la magnificència i espectacularitat de Mahler.

La llargària de les altres simfonies fa impossible posar-les en aquest programa, però vos aconselle cercar-les per internet -o comprar-les- a ser possible en les versions de Bruno Walter, el seu alumne més directe o de Leonard Bernstein, enamorat de Mahler.

dijous, 5 d’abril de 2018

Quan els mestres s'ajunten: Art Blakey and the giants of jazz

Programa 420

Avui els festivals de jazz proliferen com si foren bolets en tardor... i alguns duren el que l'etapa dels bolets, es a dir, alguns anys i desaparèixen.. No està mal la cosa, encara que, de vegades, en veure alguns programes d'eixos festivals un es pregunta si es que ara "tot és jazz".

Però en el cas del festival del qual aneu a escoltar la música, no hi ha dubtes: és jazz  de "pura raça" i de la més alta qualitat.

Com hem dit hi ha festivals de jazz a dojo però sols hi ha un que li guanye en antiguitat a aquell del qual aneu a escoltar una gravació d'un dels dies d'actuació, car després del de Newport, inaugurat  el 1954, i que continua celebrant-se, el segon en antiguitat que continua fent-se (i que siga per molts anys) és el de Monterey. 

Inaugurat el 3 d'octubre de  1958 per l'impuls del locutor i comentarista de ràdio de San Francisco Jimmy Lyons (que l'ha organitzat per més d'una vintena d'anys) s'ha celebrat sense fallar cap any i té dues característiques que el diferencien de tots els altres. Un és que en ell, ara amb una desena d'escenaris i amb espais diferenciats per al rock i el blues, organitza també cursos, seminaris i xerrades dels intèrprets que hi van. L'altra és que els diners que es recapten no van a les butxaques dels organitzadors car és una organització "sense ànim de lucre". Els beneficis obtinguts es dediquen a un programa de beques del festival què va començar amb un fons de $ 35,000 el 1970. A partir de 2012, el festival inverteix més de 600.000 dòlars anuals per a l'educació del jazz. Cada primavera, el Festival de Jazz de Monterey convida a músics estudiants del país i de tot el món a participar en el "Festival de la pròxima generació", on joves músics de tot arreu poden posar en comú experiències i escoltar i aprendre dels grans mestres que hi són. Per cert, el seu president ara és Clint Eastwood.

Al programa de hui aneu a escoltar un "super combo"què, liderat pel baterista Art Blakey, compta amb Roy Eldridge, Al McKibbon, Thelonius Monk, Sonny Stitt, Clark Terry i Kai Winding, tots ells de la generació post Segona Guerra Mundial, implicats en el desenvolupament del bop. 

La formació del grup va ser una iniciativa del promotor George Wein, que va aconseguir, Oh miracle!!, que aquest grup de grans solistes acceptaren formar un combo què, iniciant les seues actuacions l'any 1971, va actuar en setembre de 1972 al festival de Monterey, i després d'una gira d'aproximadament un any, es va desfer i cadascú va fer el seu camí, com sol ser habitual al món del jazz, on casos com el del Modern Jazz Quartet, que varen restar junts una quarantena d'anys, amb el sol canvi del bateria, són casos estranys , sent el més habitual que els grups que es formen siguen "flors d'un dia". 

Com que la música que aneu a escoltar -tot clàssics re-inventats per la gent del combo- és tota gravada en directe i a mi m'agrada el directe, encara que siga en un disc, on no solen fer-se grans retocs en la post producció i es pot "sentir" l'ambient, parlarem poc i, malgrat això, no podreu escoltar el disc sencer perquè, ja sabeu, els 55 minuts que tinc per al programa no donen per a més.

Gaudiu de l'escolta dels mestres interpretant, o millor, "reinterpretant" un grapat de clàssics que vos donaran el plaer d'escoltar jazz d'altíssima qualitat fet sense pretensions de "vedette" per part de cap dels membres de la formació. 

Visca el jazz!!

dijous, 22 de març de 2018

Una dona innovadora entre dos segles: Barbara Hannigan

Programa 419

De tant en tant apareix en el món de la música una personalitat excepcional. En aquest cas, a més, es tracta d'una dona que ha aconseguit una brillant carrera com a soprano, inicialment. Però després, la seua inquietud musical l'ha fet caminar per molt altres camins en la música.

Impulsora i animadora de moltes i molts joves compositors, inquieta per trencar els motlles de la tradició de l'acte escènic del concert, la canadenca Barbara Hannigan és una soprano, directora d'orquestra, arranjadora i renovadora de l'espectacle escènic del concert, ha interpretat com a cantant l'opera el "Lulu" d'Alban Berg  en versió de suite de concert en 2011, dirigint i cantant els fragments vocals de l'òpera amb gran èxit, així com l'òpera de György Ligeti, "Mysteries of the Macabre. Ha estrenat una vuitantena de peces escrites per a ella o encarregades per ella, donant-li projecció a la carrera de joves compositors, en molts casos amb el seu amic, el també innovador director Simon Rattle.

El seu "Lulú" la va espentar definitivament al món de la direcció, sempre sense abandonar - afortunadament- la seua faceta de cantant, ans al contrari, complementant-la dirigint l'obra alhora.

 Les obres de Louis Andriessen, "Writing to Vermeer", Gerald Barry "Les amargues llàgrimes de Petra von Kant""La importància d'anomenar-se Ernest" de  Gerald Barry, sobre la coneguda obra d'Oscar Wilde i l'exitosa peça de George Benjamin's "Escrit sobre la pell" i, per sobre de tot la seua interpretació insuperable del  "Lulu"  d'Alban Berg' , que inclou el tindre que dansar de puntes han cimentat una carrera que encara  promet noves "sorpreses" i innovadors atreviments sobre l'escena.

El disc del qual escoltareu dues de les tres peces que porta, conté la suite sobre "Lulú" que podeu veure punxant ací. 

"Crazy girl crazy" és el nom que porta el disc que aneu a escoltar, el primer que la Hannigan grava com a directora. Ha estat Grammy d'enguany en l'apartat de música clàssica vocal, i inclou una al·lucinant versió de virtuosisme vocal de la "Sequenza III" de Luciano Berio i la suite de Gershwin "Girl crazy suite"

dijous, 15 de març de 2018

Mestres que fan escola: Alberto Ginastera

Programa 418


Nascut: 11 d'abril de 1916 - Buenos Aires, Argentina
Mor: el 25 de juny de 1983 - Ginebra, Suïssa

El talentós compositor argentí, Alberto Evaristo Ginastera (Buenos Aires, 11 d'abril de 1916, +Ginebra, 25 de juny de 1983) de pare català i  mare italiana. va prendre lliçons privades de música quan era encara un  nen i va ingressar al Conservatori Nacional de Música de Buenos Aires, on va estudiar composició ; també va prendre lliçons de piano. Des de ben jove ja va començar a compondre; el 1934, amb 18 anys, va guanyar el 1r premi de la societat musical El Únisono per les seues Piezas Infantiles per a piano. Les seues primeres obres duien el segell de la música tradicional argentina, encara que de seguida la complexitat de la seua forma de composar es va fer palesa. El seu esperit autocrític li va fer rebutjar algunes obres de joventut, rehabilitades després per la crítica; per exemple, el seu Concierto argentino, per a piano i orquestra (1935), i la seva Simfonia núm. 1 ("Porteña") (1942). Va ser la seva Simfonia núm. 2 ("Elegíaca") (1944), el seu primer èxit conegut.

En 1946-1947 va viatjar als Estats Units amb una beca Guggenheim, on va estudiar amb Aaron Copland a Tanglewood. Tornant a l'Argentina, cofundà la Lliga de Compositors i fou director del Conservatori de la província de Buenos Aires a La Plata (1948-1952; 1956-1958)i professor a la Universitat Catòlica Argentina i la Universitat de La Plata.

Alberto Ginastera va tornar als EUA el 1968 i després viatjà al 1970 a Europa on va viure majoritàriament a Ginebra, prop, en definitiva, d'on es produïa la gran revolució del serialisme i l'atonalisme que l'interessava enormement i que va marcar la seua obra de maduresa.

Entre els seus notables alumnes es trobaren Ástor Piazzolla (que va estudiar amb ell el 1941) o Waldo de los Ríos.

Alberto Ginastera és considerat un dels compositors clàssics llatinoamericans més importants. La crítica va agrupar la seva música en tres períodes (per cert no massa del gust del propi Ginastera: "Nacionalisme Objectiu" (1934-1948), "Nacionalisme subjectiu" (1948-1958) i "Neoexpresionisme" (1958-1983). Entre altres trets distintius, aquests períodes varien en l'ús dels elements musicals tradicionals argentins. Els seus treballs nacionalistes objectius sovint integren els temes folklòrics argentins d'una manera senzilla, mentre que els treballs posteriors incorporen elements tradicionals en formes cada vegada més abstractes. Gran part de les seves obres es van inspirar en la tradició gauchesca, utilitzant aquest personatge, símbol de l'Argentina.

Des dels seus primers passos en la composició, Alberto Ginastera va tenir un enorme interès pels recursos melòdics i rítmics de la música popular argentina evolucionant a un ambient harmònic i contrapuntístic fabulós amb patrons nadius. El seu primer treball significatiu en l'idioma nacional argentí va ser Panambí, Op. 1 (1934-1937), ballet compost el 1935. Va seguir un grup de danses argentines, Op. 2 (1937).

El 1941 va ser l'encarregat d'escriure un ballet per a la American Ballet Caravan. Va ser anomenat Estancia, Op. 8 (1941); la música estava inspirada en les escenes rústiques de la pampa; presentant-se primer una suite de la partitura el 12 de maig de 1943 i el treball complet el 19 d'agost de 1952. Van seguir una sèrie d'obres inspirades en escenes natives, escrites per a diverses combinacions instrumentals, totes inspirades en la imaginació poètica de Ginastera i realitzades amb excel·lents habilitats tècniques. Aviat, tanmateix, va començar a buscar nous mètodes d'expressió musical, marcats per combinacions modernes i, a vegades, dissonants de so, fermentades per ritmes asimètrics. D'aquestes obres, una de les més destacables és la Cantata para América mágica, per a soprano dramàtica i 53 instruments de percussió, Op. 27 (1960), basades en textos apocryphs pre-colombians, lliurement concertats per Ginastera. Es va interpretar per primer cop a Washington, DC, el 30 d'abril de 1961, amb un excel·lent èxit.

Un desenvolupament completament nou en l'evolució d'Alberto Ginastera va venir amb la seva primera òpera Don Rodrigo, Op. 31 (1963-1964), estrenada el 24 de juliol de 1964, al Teatre Colón. En ell va seguir la fórmula general de Wozzeck d'Alban Berg en el seu ús de formes instrumentals clàssiques, com rondo, suite, scherzo i progressions canòniques. El 1964 va escriure la Cantata Bomarzo, per a solistes, narradors i orquestra de cambra, Op. 32 (1964). Va utilitzar el mateix llibret de Manuel Mujica Láinez en la seva òpera Bomarzo, Op. 34 (1966-1967), que va causar sensació en la seva estrena a Washington, DC, el 19 de maig de 1967, pel seu espectacle sense restriccions de violència sexual. Va ser anunciat per estrenar-se al Teatre Colón el 9 d'agost de 1967, però va ser cancel·lat per ordre del govern de la dictadura, per la seva presumpta immoralitat, estrenant-se finalment a Argentina el 1972,. Les dictadures  i les avantguardes mai s'han dut bé, recordeu els problemes haguts en les èpoques de Stalin i Hitler amb alguns il·lustres compositors. La partitura de Bomarzo revela innovacions extraordinàries en tècniques serials. La seva última opera Beatrix Cenci, Op. 38 (1971), basada en l'obra de Percy Bysshe Shelley, encarregada per la Societat de l'Òpera de Washington, D.C., i produïda allí el 17 de setembre de 1971, va concloure la seva trilogia operística.

Entre les obres instrumentals de l'últim període d'Alberto Ginastera, el més notable va ser el seu Concerto per a piano núm. 2, Op. 39 (1972), que escoltareu al programa, a partir d'una tonalitat derivada de la famosa obertura dissonant del darrer moviment de la Simfonia núm. 9 de Beethoven.

Com a anècdota cal ressenyar que part de la seua popularitat se li deu al grup de rock progressiu Emerson, Lake & Palmer quan van adaptar el quart moviment del seu primer concert de piano i el van gravar al seu popular àlbum "Brain Salad Surgery" sota el títol "Toccata". Després, Emerson llançarà una adaptació d'una de les peces de la Suite de Danzas Criollas de Ginastera.




-Notes extretes i traduïdes al català de http://www.bach-cantatas.com/Lib/Ginastera-Alberto.htm

dijous, 22 de febrer de 2018

El jazz pot ser comercial sense perdre qualitat: Nat "King" Cole

Programa 417

 En el món del jazz, com en qualsevol altre del camp artístic, hi ha gent que sap tocar el botó adequat per aconseguir allò que s'anomena "èxit comercial".  'artista que anem a escoltar hui és un d'eixos que, a més de tindre qualitat artística, va tindre la sort trobar eixe botó.

En efecte, Nat "King" Cole -ja sabeu la costum de nomenar amb títols nobiliaris als artistes de jazz ("Duke" Ellington, "King" Oliver, etc.), gràcies a la feliç coincidència entre una veu molt agradable i un poc "ensucrada", que va coincidir amb l'època dels grans "crooners" (Frank Sinatra, Bing Crosby, Frankie Avalon, Mel Torné, etc.), va tindre una gran popularitat com a cantant, arribant a vendre més d'un milió de discos -per primera vegada en la història- el que li va proporcionar una enorme quantitat d'ingresos.

Lamentablement, el gran èxit aconseguit com a cantant va fer que molta gent, fora de l'àmbit dels afeccionats al jazz, desconeguera que els seus començaments artístics els va fer davant del teclat d'un piano des de ben jove. Influenciat pels "clàssics", però a cavall, per edat (nasqué l'any 1919) dels inicis del "be-bop", va ser catalogat entre els pianistes de l'anomenat "middle-jazz", junt a gent com Erroll Garner i Count Basie, encara que ell es reconeixia com a seguidor de Earl Hines fonamentalment. Entre els seus col·legues de professió s'admirava el seu ús de la ma esquerra, molt melodiosa front a l'habitual ús de marcatge del ritme, probablement a causa de la seua fonamental dedicació com a cantant.

Forçat per la seua gravadora, Capitol, que trobà en ell, a finals dels 40' i a la dècada dels 50',una autèntica mina d'or en la seua veu avellutada i molt adequada als èxits populars de moda i per ballar, va anar abandonant el jazz, encara que en la seua veu es feia sentir, moltes vegades, eixe "pessig" del "swing".

Lamentablement, eixes circumstàncies van fer que gravara molt pocs discos al començament de la seua carrera, fonamentalment, en un original trio format per ell al piano, i per varis guitarristes i contrabaixistes al llarg de la seua vida, trencant l'habitual formació de piano, bateria i contrabaix. Eixa formació funcionava de manera que el piano no era la "vedette" del trio, ben al contrari, la seua idea era la de que tots tres formaren un "tot" on cadascú tenia els seus moments però, fonamentalment, resultava una agrupació que s'acoblava perfectament a la seua tasca com a cantant, deixant de banda la seua tasca de pianista. Això fa que els seus discos en format de trio i sense cantar, resulten una raresa difícil de trobar, lamentablement. Per cert, que un curiós disc amb Quincy Jones ja va ser posat en un programa anterior

El disc que aneu a escoltar té la característica de que va ser el darrer que va gravar en estudi, amb el seu darrer trio, entre els mesos d'agost i setembre de 1956. Malgrat que el títol "After midnight", suggereix una d'eixes jam sessions que els músics de varis locals pròxims, després d'acabar la seua actuació, feien per deixar-se dur per eixes cançons que coneixien des de menuts, o de la seua adolescència, cançons conegudes per  tothom què, fins i tot els no afeccionats al jazz, cantussejaran en escoltar-les, el disc va ser gravat en estudi, però amb eixa idea al cap.

Un disc d'agradable escolta on, acompanyat de vells amics com el saxo alto Willie Smith o el trombonista Juan Tizol, autor del superconegut "Caravane" i alguns músics més, s'escolta creant un ambient relaxat, propici per llegir un llibre o deixant-se dur per la música simplement. Si alguna vegada trobe un disc on el Nat King Cole no cante, sens dubte que el posaré, però serà molt difícil...





dijous, 15 de febrer de 2018

La Dorinda. La dura tasca d'investigar: Marian Rosa Montagut i l'Harmonia del Parnàs

Programa 416

No és la primera vegada -i espere que no siga la darrera- que al nostre programa ens ocupem de la Marian Rosa Montagut i el seu "alter ego" l'Harmonia del Parnàs.

Però es que resulta inevitable per a un programa com aquest, seguir-li la pista a esta dona de Benifaiò, que té una vocació irrefrenable per espigolar entre els vells papers trobats a esglésies, monestirs, Catedrals, Arxius varis i, en definitiva, per tot aquell lloc on la seua inquietud investigadora li faça pensar que pot haver-hi un petit tresor oblidat, cobert de pols i que, de vegades, ha estat interpretat tan sols una vegada per a un esdeveniment singular: la coronació d'un Rei, l'aniversari d'una reina, el naixement de  l'hereu d'una família més o menys il·lustre...

I es que la música és, d'entre totes les belles arts, l'única que viu tan sols en el moment en què és interpretada; i dic més, en que és interpretada per un intèrpret o grup d'intèrprets car un cop han fet la seua feina esta s'esvaeix en l'aire i queda, com a molt i parcialment, en la ment d'algunes persones a les quals els ha impressionat.

La Marian Rosa està quasi diria obsessionada per treure a la llum de bell nou eixes sensacions, eixa flaire impalpable que s'amaga en partitures del segle XVIII endarrere, que ella es nega a deixar-les soterrades com a il·lustres cadàvers al calaix perdut o al prestatge polsegós de qualsevol lloc que les té allí des de fa segles.

Les paraules de la Marian Rosa que aneu a escoltar-li, explicant breu però entusiàsticament la música que sonarà, pertanyen a eixa selecta tria què, després d'hores de treball, estudi i amor per la seua feina, li donen la satisfacció de desenterrar eixes partitures per a que, de forma breu, uns quants afeccionats -i gràcies a les tècniques de gravació- pugam gaudir d'eixos moments d'èxtasi que, n'estic segur, va sentir la nostra protagonista d'avui, com quan un arqueòleg troba una peça preciosa què, després d'anys de recerca, finalment ix a la llum i la té a les seues mans. "LaDorinda", títol de la peça de la qual s'han gravat una tria de fragments en un CD amb eixe títol, és una d'eixes peces.

Dels intèrprets, gent jove i malgrat tot consagrada en el seu camp, no diré més que s'entreguen en cada peça com si fora l'última vegada que anaren a cantar. Supose que l'entusiasme de la Marian tindrà alguna cosa a veure.

Marian, que siga per molts anys i que nosaltres ho pugam gaudir.

dijous, 8 de febrer de 2018

Dos valencians més dels que espenten: Ricardo Valverde i Carlos Martín

Programa 415

Pràcticament es podria dir en aquest cas el que ja vaig dir al respecte de la situació del jazz valencià i l'emergència del que, segons Francisco Blanco "Latino" es podria anomenar la "quarta generació" del jazz autòcton.

En aquest cas els estils són prou diferents amb un Carlos Martín evolucionant des de la fusió amb els ritmes afro-caribenys i el flamenc cap una via més acostada a les darreres corrents del jazz.

Ricardo Valverde és un músic més a prop a la línia més moderna i actual en la concepció del jazz.

"Converging roots" en el cas del Carlos Martín, marca una clara evolució des del seu anterior i, crec, primer disc com a líder, "The journey", que ja varem comentar en aquest programa. La sonoritat d'aquest excel·lent  mult-instrumentista continua sent impecable, amb un trombó que va guanyant-li terreny als altres dos instruments (trompeta, percussió), en un disc on, encara que amb els ritmes encara molt a prop als dels discs anteriors, l'evolució de les línies melòdiques i d'improvisació demostren que la inquietud de la seua joventut l'empenta a cercar nous camins. Crec que és un artista al qual cal seguir la pista. 

Per cert, al disc no s'ha privat d'acompanyar-se del bo i millor del jazz de per ací i de fora, amb més d'una dotzena de músics apareguent en una o altra peça. Per suposat, totes les composicions son seues. Sedaví sembla que tinga alguna cosa especial per al jazz. No debades, o potser per això, el cau de Sedajazz està per allí.

El guitarrista Ricardo Valverde, al seu disc "Luz", demostra que el rodar pel món, per a tothom però especialment en la música, sol tindre efectes molt beneficiosos. Amb una formació de quartet on es troba el saxo de Jesús Santandreu, el baix de Matt Baker -un quasi valencià d'adopció- i l'excel·lent  Mariano Steinberg a la bateria, el primer disc de Ricardo Valverde és una demostració de jazz d'un alt nivell i una frescura i actualitat que fan d'ell una molt agradable escolta. La Sedajazz Records no para d'espentar a nous valors.

P.S.: Per un problema amb el meu ordinador, no s'ha pogut emetre el programa del dia 1 de febrer de 2018

dijous, 25 de gener de 2018

Joan Saldaña i Pepe Zaragoza. Dos nous valencians que van amunt

Programa 414


Afortunadament el jazz valencià va guanyant terreny...al País Valencià, perquè fora de la seua terra fa temps que hi ha una quantitat relativament gran de valencians que va guanyant-se la vida molt dignament pel món amb un enorme prestigi (Ramon Cardo, Perico Sambeat, Albert Sanz, Francisco Blanco 'Latino', David Pastor, Jesús Santandreu, etc.).

En una conversa que varem mantenir fa ja algun temps amb el "Latino" (Sedajazz i "Latino": la història d'una iŀlusió - 1 i dos següents) el músic andalús "nacionalitzat" valencià des de menut (coses de l'emigració), ja parlava de que ens trobàvem ara amb la tercera generació de músics de jazz valencians

Doncs bé, ja trauen el cap, i amb força, la quarta generació, gràcies a l'esforç de les anteriors, cal dir-ho, que s'han deixat la pell...i molts "duros" per consolidar un públic per al jazz contra l'"establishment" musical i l'altre, que encara consideraven (consideren?) al jazz com una música "de segona". Esta gent no ha escoltat ni llegit coses de Bernstein, Stravinsky, Gershwin i molts més personatges "il·lustres i seriosos" que en entrar en contacte amb, o naixent de, les seues arrels (i sent "blancs i cults"), han mostrat el seu reconeixement per una música què, nascuda del "ghetto" negre fa poc més de cent anys, ha tingut una evolució meteòrica cremant etapes amb una enorme velocitat i aprenent també del "músics seriosos occidentals", per convertir una música, inicialment reduïda a la gent negra nord-americana, en quelcom que ha conquerit el món. També el País Valencià.

Les dues mostres que podem escoltar hui són una demostració (més) de que el jazz ha arribat per a quedar-se en la història de la música universal. Amb les "contaminacions" locals que sempre ha tingut -i tindrà- la música, totes les músiques, arreu del món. 

Joan Saldaña, i Pepe Zaragoza, fregant la trentena o menys i amb un enorme bagatge de mescles (pop, rock, clàssica, etc.) han tret els seus primers discos de jazz. En ells hi ha, de entrada, una enorme solvència tècnica i una depurada inspiració, sense audàcies, sense escarafalls exhibicionistes, amb una enorme varietat estilística i un so molt agradable.  

No sé, però em tem que no eixiran en los "40 principales" (m'agradaria equivocar-me...) però si algú de vosaltres vol escoltar una música fresca, agradable, actual, deuria fer-se amb els discos d'aquest dos xicots què, acompanyats de gent veterana, amics musicals i personals, han llençat la seua primera ampolla a la mar diguen-nos que han arribat, que estan ja ací i que estan per a quedar-se

Per cert els discos es diuen: La plaça dels somnis de Pepe Zaragoza i Despertant el de Joan Saldaña

dijous, 18 de gener de 2018

El Jazz/fusió a la valenciana: Santi Navalón

Programa 413

L'any 2017 va ser un any enormement productiu per a la productora que impulsa la gent de SEDAJAZZ. Tant, que no varem poder programar tots els discos que ens varen arribar del segell.

Anem a emplenar eixe clot amb una sèrie de tres programes on, de forma exclusiva, posarem música dels "Sedajazzers".

I el primer que anem a escoltar, sota el nom d'un grup anomenat Elektrik Jazz Mantra és un dels discos que més ens varen agradar malgrat quedar un poc arrere a l'hora de programar-lo. Es tracta del disc anomenat "Silent songs", interpretat per un combo  nodrit  amb alguns dels noms més reconeguts de l'escena valenciana i estatal del jazz i amb interessants col·laboracions de músics valencians de naixement o d'adopció (jazzística)en alguna de les peces, tots ells sota la batuta del veterà pianista, compositor i arranjador valencià Santi Navalón.

El disc destaca per a mi, enormemement per  conrear un estil què per estes terres no es sol escoltar habitualment, el Jazz/fusió. I fusió amb què? Doncs, si escoltem el que diu el propi Santi Navalón al fullet que acompanya el disc, es tracta d'eixa música que als anys 60/70 del passat segle, va fer un gir de 180 graus en la forma d'entendre el jazz. La figura clau de tota aquella revolució -un cop més- va ser Miles Davis què, fan declarat de gent con Sly and Family Stone i altres grups del que s'anomenà "soul" (una etiqueta comercial més per a vendre la música negra, Miles Davis va treure el 1968 "Filles de Kilimanjaro", on ja donava pistes abundants del canvi de rumb. Un canvi consagrat el 1969 en "In a silent way" on la ma del productor Teo Macero es feia patent en el canvi de so, molt treballat a l'estudi, i el definitiu "Bitches Brew",en el 1970, on el grup de Davis ja va volar pel seu compte, consolidant un canvi de sensibilitat en els afeccionats al jazz i retrobant-se amb un nou públic jovenívol que, fins aquell moment, ignorava el jazz, captat pel nou ritme que joves negres i blancs, per primera vegada probablement conjuntament, adoraven tots dos: el rock&roll.

Doncs bé. És en eixa època on el Santi Navalón vol situar la música del seu disc "Silent songs" (un dels dos títols arranjats exclusivament pel Navalón al disc com una explícita al·lusió al "In a silent way" de Davis i el primer del disc, s'anomena "Silent song"). Per si hi havia dubtes, l'ombra del Joe Zawinul, músic austriac fonamental en el so dels discos esmentats de Davis i compositor de la resta de títols és explícitament reconeguda pel valencià i, per reblar el clau, la darrera peça del disc, arranjada també pel propi Santi Navalón és la cançò "Sue", composada a mitges per David Bowie i Maria Schneider, que figura al disc pòstum de Bowie i que guanyà un Grammy a la millor cançò.

Si un repassa l'historial de Santi Navalón, no té gens d'estrany aquesta inclinació estilística, donada la seua participació, com a teclista i pianista, acompanyant coneguts grups de pop, rock i coses semblants, a part de les seues actuacions amb músics d'estricte jazz.

Com veieu no hem parlat tant del Navalón com de les seues  influències, reconegudes explícitament per ell al disc. Però això no és pas dolent. Senzillament és que és un músic què té les orelles ben obertes al que es fa al món i té una camaleònica facilitat per "absorbir", com una esponja, tot el que passa pel seu costat i després passar-ho per la seua sensibilitat.

Com he dit, ha estat probablement el disc que més m'ha agradat de la formada del 2017 produïda per estes terres. Escolteu-lo amb atenció i, a ser possible, compreu-lo. Vos pagarà la pena.

dijous, 11 de gener de 2018

Els grans sempre estan reinventant-se: Miles Davis i el Jazz/Fussió

Programa 412

Deu anys després del "Kind of Blue" Miles Davis va tindre la necessitat de reinventar-se. Els temps, les modes i... les cases gravadores, pressionaven per a un canvi de rumb. Però a Davis no calia que ningú l'espentara. La seua personalitat inquieta el duia a fer constants provatures, tractant d'estar sempre en la cresta de l'ona.

L'enregistrament dels discos de Columbia amb la producció de Teo Macero col·loca en la seva discografia títols com E.S.P., Miles Smiles o Nefertiti. Però l'impuls musical del quintet que escoltarem hui ( Miles Davis, Wayne Shorter, Chick Corea, Dave Holland i Jack DeJohnette) seria tal que promptament el grup pren una nova direcció. Davis admirava a músics com Jimi Hendrix o Sly and the Family Stone. La recerca de Davis no va ser en va, Filles De Kilimanjaro i -sobretot- In a Silent Way van permetre una vegada més que Miles Davis fora l'avantguarda d'un nou jazz: el jazz fusion/rock.

Miles Davis havia canviat a Ron Carter per l'anglès Dave Holland, amb ell va arribar el guitarrista John McLaughlin, i es va unir Chick Corea com a segon teclista i també l'austríac Joe Zawinul. Amb aquesta banda es grava In a Silent Way i després Bitches Brew, elapés que vindrien a canviar definitivament l'escena del jazz i dominaria tota l'escena de la dècada del setanta. Per aquests combos van passar músics com  Keith Jarrett, George Benson, Billy Cobham, Jack DeJohnette, etc. El jazz/rock va motivar posteriorment que tots aquests músics -excepte Jarrett, que va optar per camins molt més personals- experimentaren amb la fusió del jazz i el rock amb diferent èxit.

Herbie Hancock va formar els Headhunters amb Bennie Maupin; Shorter i Zawinul van formar Weather Report amb Jaco Pastorius; McLaughlin, la Mahavishnu Orchestra amb Jean Luc Ponty, Jerry Goodman, Rick Laird, Jan Hammer i Cobham; Chick Corea forma la banda Return to Forever amb Stanley Clarke, entre molts altres.

La manca de noves idees, la seva afició a les drogues i un aparatós accident va apartar a Davis de l'escena musical durant un llarg període, però la seua influència en les noves generacions, com hem comentat, es va escampar amplament fins el seu retorn a la innovació en la seua època "funkie" uns anys després.

dijous, 4 de gener de 2018

La tradició musical de la banda revisitada: Spanish Brass Luur Metalls

Programa 411

Com a contrast amb el programa anterior, la Spanish Brass Luur Metalls s'alia ací amb una gran formació bandística,  la Banda Municipal de Barcelona i el seu director Salvador Brotons, per fer-ne gala -un cop més- del seu ampli espectre de gustos musicals, que van des del jazz fins a discos com el que anem a sentir ( lamentablement no sencer per qüestions de la durada del programa ) o l'avantguarda més arriscada.

Com hem dit l'acompanyament, en aquest cas, d'una banda de les anomenades simfòniques (supose) és a dir, reforçades de vegades amb alguna corda per millorar i endolcir un poc la duresa de so dels instruments de vent, fa de teló de fons per al lluïment de la millor formació de cambra de vent que hi ha, crec, a l'estat, i una de les més destacades arreu del món, amb una ja llarga trajectòria de més de dues dècades i amb l'estrena de peces escrites al llarg dels anys específicament per a ells o per encàrrec d'ells, de les quals algunes figuren a un disc que acaba d'eixir al mercat, anomenat "De Vents i Terra" (*), on una compositora i tres compositors valencians, junt al propi director de la Banda, el català Salvador Brotons, donen ocasió de lluïment al quintet de la Spanish Brass Luur Metalls.

Les peces, encàrrec en dos dels casos del propi quintet, i les altres no ho sé perquè al disc no s'esmenta, però que sospite que estarien escrites pensant en ells donada l'atípica formació, resulten brillants, i en elles els nostres protagonistes no cerquen el lluïment específic, unint el seu so amb el de la banda en molts dels casos, per tal que allò que destaque siga la qualitat de les peces, lluny del "vedettisme" i l'adorn virtuós, malgrat que ho són cadascú en el seu instrument.

Una nova mostra, i ja van quatre al nostre programa en el present any -busqueu al cercador- de la meua devoció pel grup que, "mea culpa", no havía tingut ocasió d'escoltar, llevat alguna petita pinzellada fa anys a la ràdio.

Si us plau, seguiu-los la pista que us donaran moltes estones de plaer musical.

(*) En el catàleg de l'editora del disc , responsabilitat de la Diputació de València, es diu que les gravacions del disc estan fetes amb "diverses bandes valencianes" . No és veritat, l'única banda que sona al disc és la Banda Municipal de Barcelona, segons diu el fullet del disc. Espere que es rectifique.

dijous, 28 de desembre de 2017

Spanish Brass Luur Metalls: Unes nadales diferents

Programa 410

El Nadal ha estat, i encara és, una data molt assenyalada al calendari cristià, solstici d'hivern li diuen els no creients. Però, a la nostra terra, la tradició cristiana ha deixat un "pòsit" cultural molt destacat què, en l'aspecte musical, s'ha concretat en les conegudes "nadales". 

Es vulga o no, de manera inconscient si es vol, la insistent musiqueta en tots els llocs -ràdio, tele, locals comercials, música ambiental, etc- d'eixes cançonetes, d'una característica candidesa innocent, estan gravades en el nostre subconscient i, en sentir-les, evoquen una certa època, uns certs hàbits culturals i, ai las, normalment la passada infantesa.

Lamentablement, una certa inèrcia cultural calculada, en la majoria dels casos, o bé per l'estatus polític, religiós...o la propaganda consumista, han mistificat estes dates fins fer-les quasi irrecognoscibles respecte de les que es varen viure dècades enrere -pels qui tenim dècades enrere que contar, clar.

La magnífica formació de metalls de vent valenciana de la Spanish Brass Luur Metalls, ha aconseguit en aquest disc "SuBLiMe Christmas" que, sense perdre la seua essència evocadora, no sonen a "pastiche" polsegós -i caspós, en molts casos- revisant les sonoritats d'estes pecetes evocadores i dolces fins a fer-les plenament actuals en la seua estètica musical.

Supose que no haurà estat una tasca fàcil en alguns casos, donat el pes de la "inèrcia/tradició" en les oïdes de la gent, però és ahí on rau l'essència del disc i el seu gran encert. Gravat l'any 2014, com a continuació -en cert sentit- d'un altre gravat uns anys enrere (2006) amb la coral Navarro Reverter, en què el pes de la tradició (?), al meu parer, era prou evident, en aquest cas han tirat pel carrer d'enmig i han renovat completament l'enbolcall musical de les conegudes cançonetes, fins a fer un disc que les despulla de les seues connotacions de "continuïtat musical" per a fer d'elles un disc actual què, com hem dit, sense perdre el seu caràcter evocador -inevitable, sembla- sonen com una mena de suite nadalenca en la qual, com a prova de la seua fama internacional -sobretot als EE.UU.- fan una barreja de peces d'ací i d'enllà que li agradarà al paladar musical més exigent.

Encara que el disc és, com he dit, del 2014, és ara quan recentment ha arribat a les meues mans, i en part per l'oportunitat i en part perquè pense que és un plaer escoltar-lo i no m'ho podia quedar per a mi assoles, aneu a poder-lo gaudir al programa.

Ah! i podreu gaudir d'una peça nadalenca, segurament la més coneguda d'Arcangelo Corelli, el seu Concerto Grosso nº 8 una autèntica preciositat de la música barroca. Havia dit que el ventall de gustos dels Spanish Brass era ampli? Doncs ací teniu una mostra més.


dimecres, 20 de desembre de 2017

Pau Viguer-2: "Muy delicado"

Programa 409

Poques coses crec que cal afegir a allò que varem dir al blog de l'anterior programa. En aquest també anem a escoltar la veu, les opinions i els comentaris a les peces que ens fa l'autor, lider i intèrpret, Pau Viguer, del seu darrer disc, com no, en format trio on sembla trobar-se molt a gust, amb els excel·lents músics valencians Xuso Barberà al baix, Felipe Cucciardi a la batería i als teclats i sintetitzador el propi Pau Viguer.

És aquest un disc "Muy Delicado" que sembla voler encetar un camí en certa mesura renovador, però sense que es perda l'essència de la música del Pau, autor de tots els talls. És a dir, essència melòdica, a la que l'energia i originalitat del Cucciardi i l'excel·lent treball del Xuso, creen un ambient en què el trio sembla haver arribat "al punt de trobada" de tots tres.

A destacar les valuoses col·laboracions de tres valencians més; el saxo tenor Borja Baixauli, el vibrafonista Rafa Navarro, que aporta un so molt interessant en la peça on treballa i, per a mi, sobretot, la matisada veu de la veterana ja Cristina Blasco, què a més fa de lletrista en "Amor no era més", aportant una calidesa que fa destacar la peça en el disc. Haig de dir que, almenys a mi, tant en la versió cantada com en la instrumental en format trio, què es fa després per tancar el disc, és la peça que més m'agrada. Resulta així un disc prou variat, però sense perdre la línia dels anteriors tres: un reconeixible Pau Viguer.

Com que el propi Pau introdueix les peces -a més d'alguns comentaris sobre l'estat professional del jazz per terres valencianes- vaig a estalviar-me els meus. Qui millor que el propi autor-intèrpret per comentar la seua obra?

Ara, si el Pau no es molesta -que espere que no- jo diria que al pròxim disc, què espere prompte, siguen una miqueta més arriscats i facen un pas endavant més llarg del que han fet en aquest "Muy Delicado". Qui no s'arrisca no pot guanyar, es sol dir (o pegar-se una trompada, qui sap?).

Esperem amb impaciència un pròxim disc d'aquest trio.

dijous, 14 de desembre de 2017

Un músic valencià, un més, que fa bon jazz: Pau Viguer-1

Programa 408

Afortunadament, ja fa prou de temps que hi ha músics valencians que brillen en el món del jazz d'ací i d'arreu el món, que han tingut que emigrar, de vegades, per poder fer una carrera professional digna. No vaig a dir noms per no deixar-me cap fora de la llista, però si que puc dir que es podria fer una Orquestra Nacional Valenciana de Jazz, com la tenen a Alemanya, a Suècia o a França per nomenar sols tres, que sonaria com la millor.

Sempre s'ha dit que el viver de les bandes dels pobles valencians ha estat un bressol de bons músics, de grans músics fins i tot, en la gama dels vents. Però les bandes no tenen piano i, malgrat això, hi ha també una excel·lent pedrera de pianistes valencians amb Ricardo Belda i Albert Sanz com a noms potser més coneguts.

Però hi ha molta més gent què, per raons del precari panorama professional que tenen els músics de jazz per les nostres terres, no tenen la popularitat que per la seua qualitat es mereixen. Hui i el pròxim programa anem a parlar amb, i a escoltar la música de, un d'eixos "altres" pianistes. Parlem de Pau Viguer, un músic que, després de fer la preceptiva trajectòria pel Conservatori, es guanya la vida com a professor de música en una escola pública, perquè eixa precarietat impedeix que es puga dedicar a temps complet a la seua vocació, a la seua passió, la música de jazz.

Nascut a València l'any 1967 té una llarga trajectòria professional com a músic de pop, de rock...i de jazz. Amb tres discos ja gravats, quasi sempre en format de trio bàsic (Paseo por la vida-2008, Arena-2011 i Implosión-2013) se'ns presenta ara amb el quart disc, "Muy delicado",del qual parlarem a bastament el pròxim programa, on l'escoltarem.

Però, aprofitant el fet de la proximitat geogràfica, el format del programa va a variar una miqueta perquè hem pogut mantindre amb ell una llarga conversa on hem repassat tant el panorama del jazz valencià com la pròpia trajectòria, explicada en la seua veu. Escoltarem, per tant, com veu ell la seua evolució, amb un tria de peces dels tres primers discos. que no havíem tingut l'oportunitat d'escoltar al programa. i parlarem també d'altres coses relacionades amb la vida del jazz al País Valencià i una breu ullada general al món del jazz.

Basat en les seues pròpies composicions, car tots els títols que ha gravat -crec- han dut sempre la seua signatura, la seua música sòna propera i, fins i tot, entranyable. Amb un clar predomini de la melodia sobre el swing, dels sentiments sobre la construcció musical "intel·lectual" -tan freqüent a Europa en els músics de jazz- i unes arrels d'estil clarament europeu -mediterrani, diuen alguns, con una manera d'etiquetar (?) la seua música- el seu so "entra" amb facilitat i resulta proper i molt adreçat al cor més que al cap. Lluny d'aventures estilístiques o intents de aparèixer com a "original" o "avantguardista", el seu so sona clàssic, en el sentit de que sona "simplement" a jazz. Un so actual, alhora que es reconeixen -ell mateix ho reconeix- petjades dels músics històrics o punters de l'actualitat, que resulten en una "barreja" (Pau Viguer "dixit") personal i agradable, que resultarà intel·ligible tant pels afeccionats al bon jazz com a aquelles persones per a les quals el jazz no és una música especialment apreciada.

Un bon músic, del qual cal esperar -si les circumstàncies professionals li són mínimament favorables- fruits saborosos per a un ample espectre de públic.

Escolteu-lo amb atenció, perquè té coses molt sucoses a dir.

dijous, 7 de desembre de 2017

Nikolái Rimski-Kórsakov i el grup dels cinc:Scherezade

Programa 407

A mitjans del segle XIX, i resseguint la corrent nacionalista que el romanticisme havia fet néixer arreu d'Europa, a Rúsia es va crear un anomenat "El grup dels cinc" que  va constituir-se l'any 1856, amb una primera associació entre Balàkirev i César Cui; Modest Mússorgski s'hi va afegir el 1857, Nikolai Rimski-Kórsakov el 1861, i Aleksandr Borodín el 1862. Abans de tots ells, Mikhaïl Glinka i Aleksandr Dargomijski ja havien fet alguns intents de desenvolupar un estil genuïnament rus, composant òperes sobre temes russos, però el Grup dels Cinc va representar el primer intent estructurat en aquest sentit; amb l'arquitecte Vasssili Stàssov com a conseller artístic i Aleksandr Dargomijski com a músic referent de prestigi.

Amb tres noms què han quedat com a referents de prestigi : Modest Mússorgski, Nikolai Rimski-Kórsakov  i Aleksandr Borodín, la seua música era una barreja de nacionalisme  i orientalisme què, amb diferències notòries en alguns casos, va consolidar una escola que, d'una o altra forma, va influir en la següent generació de músics russos, la dels StravinskiGlazunov i contemporanis.

La idea general del grup era la d'apartar-se de la influència de la música alemanya i de la que es donava als conservatoris on , que dominava el panorama europeu, tractant de trobar l'essència de "l'ànima russa", com en el cas espanyol de Falla i Granados, exemples tardans però més coneguts, de crear una mena d'escola genuïnament espanyola.

Varen fer una barreja de "essència russa", recolzant-se el el folklore rus, però amb una sèrie d'innovacions tècniques i estilístiques, entre les quals no va faltar la influència, per exemple, de Debussy i Wagner.

Com que repassar les vicissituds del grup és quelcom que sobrepassa les possibilitats d'aquest modest blog, al programa de hui anem a posar una de les peces més reconegudes d'un dels seus membres, la suite simfònica "Scherezade", de Nikolái Rimski-Kórsakov, basat en una coneguda història del llibre de "Les Mil i Una Nits" què, al meu parer, representa perfectament eixa mescla de música "russa" i orientalisme, a part de ser una obra de bellíssima factura i prou coneguda com per a que a la gent li resulte familiar. La seua popularitat la va dur a ser estrenada com a ballet el 4 de juny de 1910 en el Theatre National de l’Òpera de Paris pels famosos Ballets Rusos de Diaghilev, convertint-se en l'expressió més famosa de l'orientalisme musical rus.

 Punt a destacar és també el director de l'obra, Sergiu Celibidache, director romanès que va fer quasi tota la seua carrera a Alemanya dirigint, entre altres, prop de vint anys  la  Filharmònica de Múnich (és probablement l'orquestra que sonarà, car la carpeta del disc no ho diu) i que, en vida, es va negar sistemàticament a gravar cap obra -encara que va fer algunes gravacions en ocasions especials, normalment amb fins benèfics- per entendre que cada interpretació en cada lloc diferent feia d'eixa versió una "experiència irrepetible", impossible de plasmar en una gravació. De fet, la majoria de les gravacions existents ara d'aquest director s'han fet a partir de transmissions de ràdio o coses similars. La seua llarga vida, car va morir als 94 anys, en 1996, va fer d'ell una figura carismàtica, que interpretà quasi tota l'enorme varietat d'estils que es varen al donar al simfonisme al llarg dels segles XIX i XX, llevat de les avantguardes extremes.

Tanqueu els ulls i deixeu-vos portar pels ambients que suggereix esta música, basada en un conte de "Les Mil i Una Nits".

 


dijous, 30 de novembre de 2017

Gary Peacock: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant"

Programa 406

Hi ha una famosa anècdota referida a Picasso que, més o menys, va succeir així. Una senyorona, d'estes d'abric de pell i ostentós collar de perles -ja m'enteneu- en una de les seues exposicions, ja octogenari, li va dir: "Aquestes coses seria capaç de pintar-les el meu net de cinc anys". Picasso, suaument, li va respondre: "Senyora, pare atenció al seu net. A mi m'ha costat més de vuitanta anys aprendre a pintar així".

Gary Peacock, nascut a un poblet d'Idaho en maig de l'any 1935, és a dir, amb 82 anys ara mateix i 81 quan va gravar la música què aneu a escoltar, en una entrevista que li varen fer en fer 80 anys, li varen preguntar que com era que a la seua edat estiguera sempre tan al dia i ell va respondre: "Per a ser innovador cal sentir-se un principiant".

El paraŀlelisme entre els dos personatges rau en això, en tindre sempre els sentits desperts, l'ull ben obert, l'orella sempre atenta a tot el que es fa per n'importa qui.

Gary Peacock, a més, en aquest disc, resultat del trio què va formar el 2014, després de formar part d'un trio amb Keith Jarrett -"Standards Trio" i Jack DeJohnette al llarg de  vora 25 anys, va decidir formar el seu propi trio, als 80 anys!, amb un parell de músics també més que veterans, el pianista Marc Copland, que comptava llavors 67 anys i el bateria Joey Baron, amb 60 anys en aquell moment. Afegiu-li un parell d'anys i eixa serà l'edat amb la qual estan ara mateix girant per presentar el disc què aneu a escoltar hui en les cançons que càpiguen, gravat en 2016  i tret al mercat en agost de 2017.

El disc, anomenat "Tangents" és una autèntica obra mestra de música, gèneres a banda, vull dir, no de jazz exclusivament, és MÚSICA amb majúscules, on la mestria, la sobrietat i la sensibilitat desborden. Realment la música que sona és tan perfecta, cristalina, indescriptible, amb notes què queden com penjant de l'aire en ocasions, que no trobe paraules adequades per a que es feu una idea sense sentir-lo.

Aquest comentari, doncs, va a ser així de breu. I sols un consell que ja done a l'emissió, si en aquests dies què venen vos pega per fer-vos un regal que pague la pena, feu-vos-el. La seua escolta vos tornarà amb escreix els euros que us haja costat.

Visca la veterania!

dijous, 23 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-2






Programa 405



En l'anterior programa ja varem fer un tast, molt breu, evidentment, de les coses que va fer el nostre protagonista de hui, Tōru Takemitsu. Una mena d'esponja musical capaç d'abastar en la seua síntesi des de la música antiga monòdica del món occidental, fins les més agosarades avantguardes del moment, de John Cage a l'anomenada "Segona escola de Viena".

Al programa de hui anem a continuar amb aquesta breu ullada a l'amplíssima producció i els diversos estils que va conrear aquest japonés universal. Sens dubte el músic oriental -i occidental- que millor ha sabut barrejar les músiques del seu país i, en certa mesura, de la música asiàtica, amb la tradició musical occidental.
 
La seua música sembla estranyament semblant a Debussy i Olivier Messiaen en les seves harmonies i textures, però són molt diferents en el seu efecte. En comptes de la sensualitat de Debussy, hi havia alguna cosa cristal·lina en la forma en què la música de Takemitsu es va desplegar.


El viatge compositiu de Takemitsu és fascinant, ja que la seva relació amb la música occidental i les seves tradicions musicals nadiues mostra quina limitació tenen les categories d'est i oest quan es tracta de pensar sobre el desenvolupament de la música al segle XX.


Una de les partitures circulars o corones de Takemitsu
Com un exemple molt expressiu d'aquest viatge artístic caldria destacar les anomenades "Partitures Circulars", o "Corones" clarament influenciat per les ja anomenades avantguardes occidentals en quant a la forma d'"escriure" les partitures. Si veieu l'exemple que us pose, què és la primera pàgina de l'obra Corona II per a orquestra de cordes on, curiosament, no utilitzant-se cap instrument alié a la tradició cultural occidental, l'ambient resultant té un evident "alé" orientalista.

Takemitsu ha influenciat fortament als músics, no sols japonesos, que han vingut després i que tracten de entendre i assimilar la música de tot arreu.

Si us plau, no deixeu d'escoltar més coses d'aquest enorme revolucionari de la música, per exemple ací, tenint les oïdes i l'ànima ben oberta, sense deixar que les barreres conceptuals de la nostra formació sonora occidental ens deixen perdre les sensacions que la seua música ens transmet.

dijous, 16 de novembre de 2017

Una fusió aconseguida:Tōru Takemitsu-1

Programa 404

En la història de la cultura universal, els moviments dels pobles al llarg i ample de la superfície d'aquest planeta nostre, la comunicació -voluntària o forçada- per raons de supervivència, guerres o comerç, ha estat una constant de la Humanitat.

En el cas de Tōru Takemitsu, lamentablement, va ser una guerra la que va produir un singular cas de fusió musical què, afortunadament per a tota eixa Humanitat, va ser ben entesa a tot arreu del Món.

En efecte, traumatitzat pel drama que va patir ell i el seu poble per la Segona Guerra Mundial, allistat obligatòriament a l'exèrcit japonés, va odiar de ben jove tota la música de la seua terra, que ell associava al militarisme, la dictadura i la tragèdia. Però, de vegades, les coses passen sense que els pobres éssers humans què som tinga'm la capacitat d'influir en l'esdevenir de la realitat. En efecte, una llarga malaltia en acabar la guerra, que el va tindre hospitalitzat al llarg de varis anys, va fer que una de les distraccions que tinguera fos escoltar la ràdio, la ràdio de l'exèrcit nord-americà, què governarà el seu país amb un executiu militar d'ocupació al llarg de set anys.

Afortunadament aquella ràdio no tenia manies estilístiques al respecte de la música...occidental, i posava tant jazz, com música lleugera o clàssica en totes les seues vessants, en un intent d'"occidentalitzar" el país, de "civilitzar-lo" a la manera del "american way of life". Però la sensibilitat musical del nostre protagonista de hui li va fer que l'escolta de la música culta que s'emetia, anara amarant-lo, a poc a poc, inclinant-lo sobretot a la música dels impressionistes i les avantguardes que, al començament del segle XX, estaven transformant profundament les formes musicals, amb especial influència de la que s'anomenà "Segona Escola de Viena", amb els seus experiments atonals, dodecafònics i demés.

A començament dels anys '60, i amb una formació musical autodidacta, Takemitsu va començar a entendre que la música del seu país tenia coses que aportar, i va començar a composar coses on els instruments japonesos més populars començaren a tindre un paper cada cop més preponderant, no integrant-se dintre de l'orquestra típica occidental, sinó agafant un paper protagonista a la manera en que hi havia composicions per a piano solista, o trompeta solista, etc. a la música occidental. I es va produir el miracle.

A partir d'eixe moment va entendre que la cultura del Japó no era, necessàriament, la militarista, imperial i opressora, que hi havia una rica cultura popular musical que calia "revitalitzar". En el seu cas, l'ample coneixement de les avantguardes "occidentals" -de l'electroacústica a John Cage, Messiaen o Debussy- va barrejar-se a les seues composicions i va produir-se l'afortunada fusió.

Compositor prolífic i, fins i tot "de moda", afortunadament, va començar a ser cridat per la indústria cinematogràfica, tant japonesa com nord-americana, arribant a fer la música de més de 100 pel·lícules (entre elles la coneguda "Ran", d'Akira Kurosawa). Però la seua prolífica tasca no es va limitar a les bandes sonores i també té una extensa obra, diguem-ne simfònica per simplificar. És esta la què anem a escoltar al llarg d'un parell de programes.

Com que la seua biografia vital i, sobretot, musical, és molt extensa i variada, amb giravoltes infinites, vos recomane que llegiu els enllaços que vos pose per ampliar el coneixement d'aquest excel·lent, innovador i creatiu compositor japonés. Vos sorprendrà l'amplària dels seus camps de treball i les seues troballes d'autèntica i original fusió musical entre orient i occident.

dijous, 9 de novembre de 2017

Un canvi radical. John Coltrane i el free-jazz

Programa 403

En l'anterior programa, dedicat al "A love supreme", un disc capital en la discografia -i en la vida- de John Coltrane, ja varem comentar-ho, i als enllaços, gent més autoritzada que jo, comentava el que eixe disc havia suposat per a la història del jazz. El disc és una mena de frontissa entre el ahir i el demà del jazz, començant a entrar en un camí que cinc anys abans havia encetat Ornette Coleman amb el seu disc "Free-jazz".

Al disc que aneu a escoltar -si manteniu la calma i tractant de contindre les ganes d'apagar la ràdio, si us plau- anomenat "Ascension" el John Coltrane es va capbussar sense complexes per eixe camí. El disc suposa un trencament radical, frontal i sense complexes en una via on les normes habituals del jazz -ritme, melodia, swing,...- varen botar per l'aire i en una improvisació col·lectiva de poc més de quaranta minuts!! d'una formació atípica, un octet de cinc saxos, incloent-hi al propi Coltrane, dues trompetes, dos contrabaixos, bateria i piano -aquests dos els habituals en eixa època: Elvin Jones i McCoy Tyner.

Recordeu que, en aquells moments, els anys 60 del segle passat, la lluita pels drets dels afroamericans als EE.UU., un cop fracassada en gran part la via pacifista de Martin Luther King, assassinat, aparegué un corrent radical anomenat les "Panteres negres" i una línia ideològica , el "Black Power", que amb dos líders assenyalats, Malcom X i Àngela Davis, plantejava la lluita directa, armada si calia, per fer valdre els drets que existien en les lleis però que no es reflectien en la vida diria de la població negra. Coltrane estava decididament a favor d'eixa via de reivindicar la "negritud" i la va expressar en la forma més genuïna per a ell, la música i el seu saxo.

De fet, el free-jazz va ser adoptat per esta corrent política com la "SEUA" música. Una música absolutament no convencional, brutal, radicalment atonal, on es reflectia la rabia i la frustració que sentia la població negra. I això és el que aneu a escoltar, rabia, soroll aparentment inconnex, un John Coltrane que feia semblar al seu saxo un instrument polifònic, portant-lo quasi fora de la seua escala de sons, acompanyat per un grup de músics de primer nivell que es pujaren a eixe carro.

Al seu moment, la crítica i molts afeccionats la rebutjaren violentament. El temps, però, ha col·locat les coses al seu lloc i, si bé és un camí que va demostrar prompte una sèrie de limitacions per a progressar musicalment, la seua petjada ha restat, de vegades soterrada, de vegades explícita, en l'evolució del jazz de hui.

dijous, 2 de novembre de 2017

John Coltrane. Música i misticisme: A Love Supreme

Programa 402

Les fites en la història de la música solen ser escasses, per això ho són. Al món del jazz, malgrat la curtedat de la seua història, els moments on un músic li fa canviar el rumb en són ja varis. Podem esmentar l'aparició dels primers discos de Louis Armstrong, el concert de Duke Ellington en Monterrey l'any 1960 (al programa, per error, dic que va ser el 1959) o els seus Concerts Sacres, el "Kind Of Blue" de Miles Davis, i altres més, no massa.

Entre eixos altres està el disc la música del qual aneu a escoltar hui, "A Love Supreme" de John Coltrane. Gravat en desembre de 1964,  tres anys abans de la seua sobtada mort, no és sols, segons la crítica especialitzada, el seu millor disc, on es mesclen totes les èpoques que va passar, des del hard-bop de la seua època inicial, passant pel jazz modal, amb la seua destacada participació en el "Kind Of Blue", i acabant per les primeres espurnes del free jazz, que no va poder desenvolupar a causa de la seua desaparició, malgrat que encara va poder gravar un disc totalment de free-jazz "Ascension"què posarem en algun altre programa Però, com hem dit, el disc no és sols un disc d'una música personal, és tota una declaració mística de principis on les influències rebudes per les persones més pròximes a ell, la seua família, catòlica fervent, la seua primera dona, musulmana practicant i, molt destacadament, la seua segona dona, música també, pianista i compositora, musulmana però molt influenciada per les místiques orientalistes, tant de moda a l'època. Recordem que es trobem, en eixos anys, amb la revolució hippie.

De totes eixes influències, John Coltrane, va formar la seua pròpia "mística", amb la creença en un Deu, però sense decantar-se clarament per cap dels diferents "deus". Ell mateix va dir que no entenia molt bé com es podia parlar de Deu de tantes formes diferents. De fet va tractar d'aclarir el tema dirigint-se a la gent que l'escoltara i amb un poema místic, "traduït" en música al quart moviment "Psalm".
Nota als oients(baixeu i podreu llegir-la en gran)

Poema (baixeu i podreu llegir-la en gran)


Dividida en quatre parts, a l'estil d'una suite: "Acknowledgement" que inclou el mantra que dóna nom a la suite, recitat per ell mateix i que dóna nom al disc), "Resolution", "Pursuance" i "Psalm", és una música per ser escoltada tranquil·lament i més d'una vegada. Tractant d'aprofundir en ella, deixant també, per contra, que ella penetre en nosaltres. Al disc l'acompanyen el membres del quartet d'aleshores Jimmy Garrison al baix, Elvin Jones a la bateria y McCoy Tyner al piano, amb col·laboracions puntuals d'Art Davis i Archie Shepp.

Com que no em considere capacitat per analitzar adequadament l'obra, vos propose alguns enllaços on gent més capacitada ho fa. Vos recomane molt interessadament la seua lectura, després d'una primera escolta.

- http://www.jotdown.es/2013/12/a-love-supreme-el-evangelio-segun-john-coltrane/

- http://www.tomajazz.com/perfiles/kahn_ashley_als.htm

http://caminsdelamusica.blogspot.com.es/2016/09/dos-mestres-indiscutibles-thelonius.html

dijous, 26 d’octubre de 2017

O3 jazz trio: Joan Benavent amb Erik Ineke i Matt Baker

Programa 401

El punt d'encontre que és per als músics de jazz a València i rodalies l'Alqueria Coca, al costat de Sedaví i cau del col·lectiu  SEDAJAZZ, ens deixa de vegades produccions sorprenents com la del programa de hui.

Un músic valencià, el Saxo Tenor Joan Benavent, s'ha decidit a publicar un disc sota la seua direcció i amb la majoria de composicions pròpies, acompanyat de dos enormes músics, el veterà bateria holandès Erik Ineke, que amb 70 anys sona com si tinguera vint i un contrabaixista, Matt Baker, amb una enorme formació musical, jove membre de l'Orquestra del Palau de les Arts de València (en la tria que varen fer Loorin Maazel i Zubin Mehta), membre de diversos grups de cambra de música clàssica...i amb una enorme sintonia amb el jazz, aportant el seu coneixement dels clàssics de la música i una sensibilitat i swing, quan cal, realment extraordinaris.

Amb eixos taulells Joan Benavent ha construït, a principi d'aquest any, un disc que amb la titularitat de "O3 jazz trio" anomenat "Opening" i amb una enorme llibertat creativa per a tots tres. Malgrat que cinc de les set composicions son seues i, supose, la majoria dels arranjaments generals, el disc es passeja per tots els sons del jazz contemporani, amb un parell de composicions molt conegudes al món del jazz, on ha comptat amb un combo que completaven el trio: el pianista Santi Navalón, el trompeta  Voro Garcia i el mestre del trombó Toni Belenguer, tots tres ja veterans i amb carreres consolidades -, i alguns d'ells amb programes dedicats a ells al "Camins de la música"- però que en l'ambient de l'Alqueria Coca no tenen mai, cap dels que s'acosta per allí, el més mínim problema en tirar una ma per a que un company -i normalment amic- puga plasmar les seues idees en una gravació. A destacar, al meu parer, les dues peces inspirades en Debussy i Granados, com a mostra de l'enorme ventall d'inspiració del Joan Benavent.

El disc, variat en quant a ambients, respira malgrat això una "unitat d'ambient" on les diferències d'estil entre una peça i altra s'entrecreuen amb naturalitat i sensibilitat, donant com a resultat una peça -una més- de la factoria SEDAJAZZ Records, d'excel·lent jazz que sona alhora contemporani i intemporal.

dijous, 19 d’octubre de 2017

Iñaki Salvador: un pianista consagrat poc conegut per estes terres

Programa 400

Iñaki Salvador Gil ( 10 d'abril de 1962 ) és un pianista, arranjador i compositor basc que cursa estudis clàssics de Piano, Acordeó, Harmonia, Contrapunt i Fuga. En el camp de la música moderna i el jazz és bàsicament autodidacta, havent rebut seminaris de músics amb Dave Liebman, Richie Beirach entre altres i havent cursat també els darrers graus al Taller de Músics o l'Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona, als anys 80.

Atret també pel teatre ha compost vàries  peces per acompanyar representacions, una de les quals és la que aneu a escoltar hui.

Es tracta de la música feta per a la transcripció teatral que el grup Tantaka Teatroa -i que vaig tindre la sort de poder veure a València feta per la gent d'Albena Teatre fa almenys 20 anys amb un pianista valencià, Ricardo Belda- va fer de l'obra de Alessandro Baricco "El pianista de l'oceà".

Feta amb una gran sensibilitat, d'acord amb el clima de l'obra i del muntatge teatral, fa poc he tingut l'oportunitat d'aconseguir-la i no he pogut resistir la temptació de posar-vos-la. No volia quedar-me per a mi el plaer de l'escolta.

Pianista de carrera consolidada i professor actualment al conservatori del Centre Superior de Música del País Basc, Iñaki Salvador és un dels pianistes de jazz més estimat a l'estat. Vàreu poder escoltar-lo formant part del disc de Gorka Hermosa "Malandro" que fa no massa vaig posar-vos.

Gaudiu d'una música delicada i d'enorme qualitat.

dijous, 12 d’octubre de 2017

Catalunya i Pau Casals: en moments de turbació

Programa 399

Com hem dit al programa, el fet de que el programa parle de música, no vol pas dir que qui el fa, és a dir jo mateix, visca en un núvol o en una torre de marfil on les coses que passen al món li siguen indiferents. No és la primera vegada que ho faig, però, en aquest cas, les coses ens toquen molt a prop i seria una irresponsabilitat per la meua part no fer-me'n ressò.

Si hi ha hagut una persona, un "homenot" que diria l'escriptor Josep Pla, que tant en el món de la música com en el de l'actitud cívica, democràtica i internacionalista, ha destacat per sobretot els demés al llarg del segle XX, eixe fou Pau Casals.

Ha estat i està reconegut unànimement per tots els seus col·legues músics de qualsevol instrument, com el millor violoncel·lista de la història, instrument al qual va dedicar-se i del qual va millorar enormement la tècnica per augmentar l'expressivitat que restava un poc amagada a l'orquestra. Gran director i autèntica figura mundial al seu temps i encara, gràcies a les gravacions existents.

Però la seua alçada com a persona cívicament compromesa amb la pau i la democràcia al món no ha estat menor que la seua alçada musical.

El 24 d'octubre de 1971, de mans de U Thant, probablement el darrer Secretari General de les Nacions Unides decent que hi ha hagut, Pau Casals, al temps que estrenava l'Himne de l'ONU, que se li havia encarregat, va rebre un emotiu homenatge per part d'una comunitat internacional que, mal que bé, amb l'ONU, troba l'únic instrument que té per tractar de evitar part de les guerres que al món hi ha.

En eixe acte, Pau Casals va fer un petit discurs que, com que al programa l'hem posat en l'àudio original, en anglés, el posem ara traduït al català.

"Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català, Catalunya, hui una província d'Espanya, va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Fa molts anys que no toco el violoncel en públic, però crec que he de fer-ho en aquesta ocasió. Vaig a tocar una melodia del folklore català: El cant dels ocells. Els ocells, quan són al cel, van cantant: "Peace, Peace, Peace" (pau, pau, pau) i és una melodia que Bach, Beethoven i tots els grans haurien admirat i estimat. I, a més, neix de l’ànima del meu poble, Catalunya.
"

Enllaços d'interés:
  
 (traduït íntegre en text superposat)


Pau Casals y la paz - 2011 (Imprescindibles) (Documental excel·lent emés per TVE) 


dijous, 5 d’octubre de 2017

Llegendes oblidades: Henriette Renié

Programa 398

La història de la música, com quasi totes les històries, han estat escrites per i per als homes. Vos assegure que és tremendament difícil trobar gravacions de composicions fetes per dones.

Supose que recordeu que fa dues temporades, després d'un llarga cerca de més d'un any, vaig dedicar eixa temporada a composicions de dones, amb alguna excepció.

En el món del jazz, on ara mateix a la indústria discogràfica li ix baratíssim fer un disc, es poden trobar certament gravacions de compositores i instrumentistes -menys- i de cantants hi ha per a parar un tren. A la música anomenada culta o clàssica, la cosa és molt més complicada.

I no es penseu que parle de compositores anteriors a l'aparició de les gravacions, la persona de la qual aneu a escoltar -i parlar un poc- va morir l'any 1956 als 79 anys, és a dir, va viure a cavall dels segles XIX i XX. En efecte Henriette Renié fa tan sols poc més d'un segle que va morir i, en vida, va ser una virtuosa intèrpret d'un instrument com l'arpa, que ella va saber treure del fons de l'escenari, al darrere de l'orquestra, per a posar-la al davant, com a protagonista.

Com que no hi havia quasi partitures per a arpa, es va dedicat a composar-ne i, per a tindre intèrprets, va escriure un mètode d'ensenyament de l'instrument, que encara s'utilitza. Segurament és allò pel que se la coneix més.

A cavall com vos he dit dels segles XIX i XX (18 de setembre de 1875, Paris - 1 de març de 1956, Paris) la seua música , almenys a mi, em sembla un poc "passada de moda" amb tots els respectes, però és una música interessant i molt agradable d'escoltar. De fet, en vida va influenciar gent tan coneguda com Gabriel Fauré, Claude Debussy o Maurice Ravel, que l'admiraven, tant com a intèrpret com a compositora.

Però la forta revolució produïda al final de la seua vida i amb posterioritat, per les avantguardes -i el fet de ser dona, dada de la qual ella era molt conscient i reivindicant el seu lloc tota la seua vida- la va deixar al calaix de l'oblit. Sols darrerament, amb el fort moviment reivindicatiu produït en França envers els seus compositors, el seu nom ha eixit de nou a la llum.

Ací teniu, a part del programa, alguns enllaços a "youtube" amb música seua. Escolteu-la  que no us decebrà.