dijous, 22 de setembre de 2016

La força de la fusió en el jazz: Carlos Llidó i Carlos Martín

Programa 352

La capacitat de simbiosi del jazz ja fa temps que és coneguda. Lluny està ja el temps en que Panassié deia que Miles Davis no feia jazz, perquè s'havia "passat" al be-bop.

Els discos que presentem al programa de hui són una mostra evident de influència "llatina" -en sentit molt ampli, del flamenc als ritmes llatinoamericans- i una miqueta de funk en uns músics valencians.

Hi haurà gent a la que li agrade esta fusió i altres que no tant -jo estic entre els darrers, en el sentit de que no "tot" és jazz. Opine que és una música bona, que els intèrprets i compositors ho fan bé i que els discos s'escolten amb gust, però, per a be o per a mal, ja fa temps que les fusions, més o menys afortunades estan ací i han vingut per a quedar-se, ens agrade més o menys.

Carlos Llidó (Handmade) i Carlos Martín (The Journey), amb carreres inicial el primer i consolidada el segón, després d'haver circulat per mil estils i treballat professionalment amb gent de tot pelatge i menys extensa en el cas del primer -almenys, segons les informacions què he pogut replegar- són uns músics excel·lents i els discos s'escolten, com he dit, amb molt de gust i com el programa, com ja sabeu, li fa lloc a músiques molt variades sempre que, segons els meus gustos i parers inevitablement siguen bona música i, a més, estan fets a la terra, tinc molt de gust en posar-los per a que els escolteu (i els compreu) si us agraden.

I una darrera postil·la, he escoltat en directe al Llidó i m'ha agradat més que al disc. No he tingut l'oportunitat de fer-ho amb el Martín, però estic segur que tots dos, com la majoria de la gent que circula per l'Alqueria Coca, es troben més a gust en directe que a l'estudi de gravació, així, a pel, sense maquillatges ni retocs tecnològics. Músics de raça.

dijous, 15 de setembre de 2016

El destí desgraciat d'un home genial: Jaco Pastorius

Programa 351

Hi ha persones el destí de les quals està marcat per circumstàncies que, com si d'una tragèdia grega es tractara, no poden defugir.

En el cas de Jaco Pastorius, fou el trastorn bipolar que va patir i que no va poder ésser controlat amb la medicació d'aleshores, en part perquè la pròpia malaltia "guia" les passes del malalt faça el que faça. No sé si a dia de hui les coses han canviat mèdicament però en el cas del nostre protagonista de hui sembla que el va marcar per a bé -la malaltia sembla que du a una certa hiperactivitat i hipersensibilitat- i per a mal, car la unió d'eixe problema i l'ús progressiu de drogues i alcohol va fer que no poguera dur una vida mitjanament regulada a partir d'un cert moment, fins acabar d'una forma estúpida, absurda, la seua existència, quan no sabem que es podia encara esperar d'ell, donada la vida que duia als seus 35 anys.

Però la seua contribució a l'ús del baix elèctric que ell va transformar de forma artesanal, va fer que un instrument que, fins aleshores, havia estat a la darrera filera de l'escenari, prenguera la primera amb un so més matisat, més càlid i expressiu, que varen fer d'ell un instrument solista. Molt probablement l'època més fructífera foren els anys que va estar a la formació de Joe Zawinul Weather Report.

La música que aneu a escoltar hui pertany al seu primer LP en solitari (sols en va gravar tres assoles en estudi, a part de vàries actuacions en directe gravades en gira) anomenat, simplement, amb el seu nom Jaco Pastorius, però la seua aparició el 1975 va ser una autèntica revolució musical i la seua influència i forma de tocar el baix elèctric ha influït, des d'aleshores, en la majoria de música de jazz, funk, rock, etc. que s'ha fet des de la seua mort.

Cadascuna de les cançons que aneu a escoltar és composició seua, així com els arranjaments, i la gent que li acompanya és variada, car cada cançó va ser gravada en un lloc i amb una gent determinada -o per ell assoles.

dijous, 8 de setembre de 2016

Le mestria d'una veu imprescindible del Jazz: Ella Fitzgerald

Programa 350

Com dic al programa, de vegades cal retornar als clàssics. I quina veu més clàssica que la de Ella Fitzgerald.

Sempre és un gust escoltar la veu inconfusible, brillant, swinguejant quan calia, dolça o tendra quan ho demana la peça de la persona que, sens dubte és la millor veu que ha tingut el jazz. Altres cantants poden tindre el seu encant o agradar-nos més o menys, però ningú podrà negar el regnat indiscutible de la Fitzgerald durant més de quatre dècades.

Amb una amplitud de registre de més de tres octaves, un "scat" inspirat i elegant i una afinació impecable, qualsevol cançó, en la seua veu, és or pur.

Hui anem a escoltar fragments de dues actuacions en aquelles macro-jam-sessions que Norman Granz va fer durant un grapat d'anys amb el bo i millor dels que, cada any, destacaven en aquest gènere musical. La primera part es va gravar el 29 de setembre de 1957 al Chicago Opera House i la segona el 7 octubre de 1957 al Shrine Auditorium de L.A.

I no cal dir més. Escolteu i gaudiu.

dijous, 1 de setembre de 2016

Trullars:El maridatge de la música tradicional i la modernitat

Programa 349

La mescla de les músiques tradicionals, o amb instruments tradicionals, amb les novetats que l'evolució de la música i dels nous instruments  (electrònics, informàtics...) no sempre resulta fàcil i en moltes ocasions eixa mescla resulta en un intent fallit que, per entendre'ns, no és "ni carn ni peix".

No és, al meu parer, el cas de la música que aneu a escoltar hui. Tan lluny com en l'any 1991, fa doncs 35 anys, un grup de músics valencians, encapçalat per Vicent Ferragut, aleshores un jovenet compositor i no sé si encara estudiant direcció al conservatori, es va embarcar amb un grapat de músics també joves aleshores, del quals segurament el més conegut ara és el Xavier Richart, professor de dolçaina al Conservatori Municipal, es varen embarcar -mai millor dit- en una aventura que anomenaren, molt encertadament, "Viatge", primer i únic disc d'un grup que triaren anomenar-se Trullars

Sempre em va agradar aquest disc, autèntica fusió del que aleshores es deia rock-simphònic, que altres grups valencians varen tractar de conrear amb fortuna desigual. No és aquest, al meu parer, el cas de "Viatge", on la dolçaina i altres instruments de vent es fusionen de manera afortunada, insistisc, al meu parer, amb els sons d'instruments elèctrics o electrònics (supose que algun primigeni sintetitzador).

Tinc una gravació de la època (1991- recorde) que una amiga em va donar, car no era fàcil trobar el disc, del qual es varen fer tan sols 1000 còpies. Com podeu suposar el deteriorament del temps i la tecnologia casolana de l'època impedia que es poguera emetre per la ràdio. Afortunadament, eixa mena de nova Biblioteca d'Alexandria què és internet, m'ha permès, fent una recerca sobre un tema proper, trobat-me amb la possibilitat de comprar una descàrrega del disc.

Eixa és la música que aneu a escoltar al programa de hui. Espere contactar amb algun dels protagonistes per saber que han continuat fent aquest darrers 30 anys (?) i escaig i, si es pot, vos posaré al corrent de què està fent esta gent que aleshores s'arriscà amb tan bona fortuna.

dijous, 28 de juliol de 2016

La reina brasilera del piano: Eliane Elias

Programa 348 (Enllaç reparat)

Dir Eliane Elias es dir el nom d'una mestra del piano. Filla d'una pianista clàssica i amb una filla cantant, forma part d'una saga de músiques -dones- que han fet d'aquest art la seua professió.

Fa pocs dies vaig tindre l'oportunitat de veure-la a l'Auditori de Torrent, formant  part dels novament "reconstruïts" Steps Ahead, amb l'incombustible Mike Mainieri al seu vibràfon i amb la figura segura, inspirada, madura en el seu art i en un excel·lent moment professional de la Eliane Elias. No debades va aconseguir l'any 2015 el Grammy al millor disc de jazz llatí. 

A l'eixida del concert vaig fer-me amb un DVD amb un concert en directe de la Eliane fet, supose -perquè al disc no hi posa res- l'estiu passat al festival AVO a Basilea. I supose que era l'estiu passat perquè el repertori és el del disc del Grammy "Made in Brazil".

Nascuda el dia de Sant Josep de l'any 1960, la seua carrera comenzà als quinze anys, incorporant-se ràpidament al grup de Mainieri i el seu característic estil de jazz-fussió amb el ritmes llatins. Allí va créixer ràpidament i prompte va formar el seu propi grup amb el trompetista Randy Brecker amb el qual va gravar un disc anomenat com la seua filla "Amanda" que va ser nominat ja per als Grammy.

Al poc de temps es divorcià del Randy i començà una molt merescuda i exitosíssima carrera professional que encara continua. I espere que per molts anys...

Si voleu veure actuacions seues, al YouTube n'hi han cabassades. Escolteu-les que no vos cansaran. Al contrari, cada cop que escolteu una voldreu escoltar-ne una altra.

Ah!, per cert, notareu algunes coses rares al programa. M'ha resultat molt complicat esborrar els aplaudiments del DVD i potser escolteu algun sorollet. Mil disculpes.

Bon estiu i fins setembre!!

dijous, 21 de juliol de 2016

Edgard Varèse i la renovació musical al segle XX

Programa 347

Nascut el 22 de desembre de 1883 a París i mort el 6 de novembre de 1965 a Nueva York Edgard Varèse és un nom a escriura en l'història de la música occidental amb lletres majúscules.

Va estudiar a la Schola Cantorum de París (1903-1905) i al Conservatori de París (1905-1907). Va viatjar a Berlín, on va conèixer Richard Strauss. El 1913 va tornar a París, però el 1915 va emigrar a Nova York on va residir fins la seua mort.

Persona inquieta i innovadora va estar entre els primers compositors que va treballar amb la música electrònica sense abandonar, en la majoria dels casos, l'estructura melòdica en les seues composicions, la qual cosa fa d'ell un músic que resulta fàcil d'escoltar per aquelles persones que no tenen l'oïda avesada a sons d'avantguarda, al contrari del que passa amb les composicions de gent com Pierre Boulez o Stockhausen o l'espanyol Luís de Pablo. Al contrari d'estos compositors, no va passar pel laboratori de Boulez i el seu desenvolupament musical va resultar independent d'aquelles corrents.

De fet, la facilitat entenedora de la seua música va fer que posara la banda sonora de vàries pel·lícules.

Concebia els element de la seua música en termes de "masses sonores", a la manera en què les substàncies cristal·litzen de forma natural. Ell pensa que per a oïdes obstinadament condicionades per les músiques habituals i consagrades a l'època, qualsevol cosa nova en la música és percebuda com a simplement "soroll". Aleshores ell posa la qüestió: "Què és la música si no sorolls organitzats?". 

La seua personalitat musical és massa extensa per escriure ací poc més que unes ratlles. Qui estiga interessat en la seua música, després -espere- d'escoltar el programa, pot trobar alguna cosa més 
-ací
-ací,
-ací (en anglés)
i escoltar coses seues en you tube.
Atreviu-vos! 

dijous, 14 de juliol de 2016

Dos discos més de la fornada 2015 de Sedajazz

Programa 346

La producció discogràfica de la gent de Sedajazz al llarg de l'any 2015, lamentablement (o, millor dit, afortunadament) ha desbordat el temps d'emissió d'aquest programa i hui anem a posar música dels dos discos que tenia per publicar.

El primer dels discos és d'una cantant,Thaïs Morell, guitarrista i compositora, nadiua de la ciutat brasilera de Curitiba, que el 2015 ha publicat el seu segon disc en solitari, "Amaralina", on, com va fer al seu primer disc "Cancioneira", publicat fa un parell d'anys, no es dedica a fer el tòpic disc que s'espera d'una cantant brasilera. Ben al contrari, sense perdre eixe aire màgic dels músics brasilers sap, com una esponja, agafar els aires de tots els països que ha recorregut al llarg i ample del món i els re-interpreta amb una veu càlida i ben timbrada. Fins i tot fa un duo amb el nostre Carles Dénia, on el nostre cantaor interpreta en valencià una cançó de Rafa Arnal i Carles Murillo. Hi ha també una cançó popular en castellà, musicada per García Lorca. Varietat, com veieu.

Aproximadament la meitat de les cançons són de la seua autoria. Cal recordar que la Thaïs va intervindre en un dels discos més bonics fets per la gent de Sedajazz, "Brasiliana". Al disc, gravat, a poc a poc, al llarg de quasi tot el 2015, hi intervenen el baixista Ales Cesarini, el pianista valencià Albert Palau i prop d'una quinzena més de la gent de Sedajazz. Un disc on el jazz és com una mena d'aroma que es mescla amb l'esperit musical de la Thaïs Morell.

El segon dels discos no diré que és un disc sorprenent per la formació (guitarra i contrabaix), una conjunció que, si bé no és totalment original en quant al so si ho és per la seua concepció musical. Un ambient càlid, relaxat, selecte -si em permeteu la paraula- és el que es respira al llarg del disc. Jazz de cambra li anomenen ells. Els músics, Fabio Zambelli a la guitarra i Matt Baker al contrabaix -que resideix a València fa ja uns quants anys- es coneixien des de l'any 2004 a Londres, on varen tocar junts en un grup de jazz d'avantguarda. Varen separar els seus camins i ara, per sort per a nosaltres, s'han retrobat a València i han tret aquest disc "Train to Loveno", esmentant un petit poblet que li resulta suggeridor al guitarrista italià.

La seua música resulta poètica i evocadora, dolça i agradable a l'oïda, amb composicions conjuntes de tots dos que quadren, perfectament, amb la definició que ells mateix donen de "Jazz de cambra". Música "perfecta" en allò que respecta a la interpretació i enormement suggeridora. Per a escoltar en un ambient relaxat, deixant que les seues notes ens penetren i ens envolten. Un treball excel·lent que la gent de Sedajazz no ha deixat escapar.

Els dos discos esmentats hui i tots els altres emesos en aquest programa humil, per esta emissora humil, mereixerien una millor i més extensa difusió. Esperem de les fades que sembla han entrat als locals on hi han "els qui manen", es recorden amb més assiduïtat de l'esforç que es fa ací al costat, a Sedaví, i es puguen sentir prompte en àmbits més extensos. La programació d'aquest estiu del 20é Festival de Jazz de València ens fa ser una miqueta optimistes. Que siga per a bé!

dijous, 7 de juliol de 2016

La música "nacionalista" nordamericana: Aaron Copland

Programa 345

Qui diu que el nacionalisme musical sols va produir-se a Europa? Aaron Copland és una mostra de que no va ser així. No està molt clar si per influència de la corrent europea o per propi impuls, com a conseqüència de la paràlisi que, també dins del món cultural, va produir la Primera Guerra Mundial què, en realitat, va ser pràcticament europea.

Cal també tindre compte de que els EE.UU. estaven submergits en la gran depressió del 29 i molts músics varen decidir que calia fer una música que connectara amb el gran públic i contribuïra a alçar els ànims de la gent.

És evident que, en aquells moments, la música popular nord-americana per excel·lència era el jazz i esta va ser la primera font d'inspiració de molts dels músics de l'època. Dintre d'aquest grapat de músic hi havia gent com Gershwin, Bernstein i, és clar, el propi Copland, que també escoltà amb atenció la música de l'interior dels EE.UU.


Però un viatge a Paris on, sobretot, va estar tres anys prenent classes amb la coneguda Nadia Boulanger, van fer que el seu estil es fera més ambiciós amb obres que, encara que sense abandonar el seu "segell" nord-americà i l'ambició de poder arribar a un públic el més ampli possible, resultaren més ambicioses  musical i estilísticament.

Dintre d'aquest camp se poden situar les dues obres que aneu a escoltar hui, una simfonia per orgue i orquestra -encàrrec de la pròpia Boulanger, que la va estrenar- i una simfonia de la qual escoltarem sols un fragment per manca de temps. El seu estil va ser prou eclèctic passejant-se per totes les novetats que anaven produïnt-se al món. Ell reconeix la influència de gent com Mahler o Stravinsky.

La seua popularitat com a compositor va ser també enorme als EE.UU. i arreu del món en ser el compositor de algunes bandes sonores de pel·lícules de gran èxit.

dijous, 30 de juny de 2016

Un virtuós del segle XX: Sviatoslav Richter

Programa 344

Sviatoslav Richter, d'ascendència alemanya, va néixer el 20 de març de 1915 a la ciutat de Jitòmir, situada a l'actual Ucraïna, morint l'1 d'agost de 1997.  De pare pianista i organista, d'ell rebé les primeres lliçons. De ben jove es va dedicar a la composició que ben aviat abandonaria per dedicar-se totalment a la seua carrera com a pianista en la què va ser reconegut arreu del món com un autèntic virtuós.

Malgrat les dificultats que patiren molts músics a l'URSS en eixir-se'n de les línies estètiques o polítiques del règim, Richter va aconseguir un prestigi tan enorme que va resultar "intocable". És veritat que ell no tenia especial interés en els temes polítics i que no tenia cap problema en anar allà on li digueren a tocar, resultant com una mena de representació "icònica" de la "superioritat" de l'ensenyament i la cultura soviètica.

La seua carrera li va dur, a partir dels anys 1960, a fer  gires arreu del món, interpretant amb les orquestres i directors més prestigiosos. El seu estil pulcre, enèrgic quan calia, perfecte en qualsevol cas, va fer que se li obrigueren totes les portes i se li rendiren tots els públics.

Malgrat que els seus compositors preferits eren els clàssics i els romàntics, amb especial incidència en els autors soviètics/rusos, no per això va perdre el contacte amb els compositors contemporanis. És d'aquesta època que hem posat la música del programa, amb obres de Webern, Bartok, Simanovsky i Hindemith.

Existeix un excel·lent documental del francés Monsangeon, sotstitolat en anglés, sobre la seua trajectòria musical i personal.

Música pera piano sols, que destaca encara més la seua mestria en l'instrument.

dijous, 23 de juny de 2016

a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-2

Programa 343

Poc queda que afegir a allò que varem escriure en el comentari sobre la primera part d'aquest disc.

Segurament allò més interessant siga escoltar les tres interpretacions del propi Mingus de peces gravades por la Sedajazz Big Band. Es pot trobar diferències perquè la forma de tocar llavors i ara no és exactament la mateixa, però l'"ambient" aconseguit per la gent de Sedaví crec que reflecteix perfectament les idees musicals i intencions del mestre.

Segurament el millor que es pot fer és escoltar les gravacions i actuacions que al YouTube es poden trobar del músic nordamericà.


dijous, 16 de juny de 2016

a-Mingus. El millor disc de la Sedajazz Big Band?-1

Programa 342

Sí, ja sé que sembla un poc exagerat el titular del post. Però escolteu el programa (i el pròxim, per escoltar el disc sencer) i ja em direu.

Charles Mingus és un mestre total, una referència absoluta en la història del jazz i, sens dubte quasi -sempre hi ha gustos- el millor contrabaixista que ha donat esta música que els afro-americans senten d'una forma tan íntima, tan personal, tan seua que, en moltes ocasions, les músiques que fan altres músics d'un color de pell diferent tenen aquell "tret" que les fa diferents, subtilment diferents si voleu, però que, llevat d'algunes excepcions que es podrien comptar amb els dits d'una ma segurament, s'anomenen jazz perquè la llavor que varen sembrar aquells músics, ha germinat de manera multiforme i -afortunadament- renovadora per a la música occidental sobretot.

El disc a-Mingus que la Sedajazz Big Band, sota la direcció del "Latino", és d'eixos discos que fan que la gent conega l'autèntic esperit del jazz, en seguir de forma acurada i respectuosa les petjades del mestre Mingus. En definitiva que el disc sòna "molt negre".

Vol dir això que els músics s'han dedicat, pura i simplement, a "copiar" al mestre? Res d'això. El que han fet és amarar-se de la seua música que, per cert, va passar per totes les tendències que es varen estendre al jazz de la seua època:  hard bop, bebop, avant-garde jazz, post-bop, Third Stream, orchestral jazz, free jazz... però sempre deixant clara la seua reconeixible petjada.

Un gran disc produït ací al costat.

dijous, 9 de juny de 2016

Una petita obra mestra feta per un grup d'amics "de tota la vida": HornFlakes

Programa 341

Quan un grup de músics de jazz es coneixen des de fa un grapat de temps, toquen o han tocat junts sovint o, senzillament s'"entenen" bé, no cal de grans assajos ni de hores i hores per coordinar-se i entendre's. Aquest és el cas del disc que, parcialment, anem a escoltar hui.

Sota la titularitat de la SEDAJAZZ BIG BAND aneu a escoltar un disc anomenat "Horn Flakes". Gravat els nadals de l'any 2011/2012 quan, com ens conta el Latino, aprofitant que en ser festes la gent s'acosta per casa, es varen ajuntar en l'estudi de gravació i en dues estones i mitja, com qui diu, varen treure un disc on la solidesa del so, un so compacte i potent alhora, que amb fragments on els solos deixen palesa la qualitat dels instrumentistes, deixen en la oïda, en acabar la seua escolta, una sensació de plenitud i bona música que ja volgueren moltes orquestres que estan tocant junts molt de temps no aconsegueixen deixar.

Sota la mestria com a compositors de dos dels valencians més universals que tenim, Jesús Santandreu i Perico Sambeat, la participació de una llista del bo i millor del jazz valencià, escampats arreu del món o que treballa per estes terres,i l'impuls de l'inevitable Francisco Blanco "Latino", el cordobés més valencià que conec, es va crear aquest disc, una peça que és una autèntica joieta que recomane que s'escolte amb calma i més d'una vegada, és a dir, compreu-vos-el ;-)

dijous, 2 de juny de 2016

Joan Guinjoan. Les avantguardes desconegudes

Programa 340

La música de concert d'avantguarda va tindre un cert èxit d'audiència i popularitat a l'estat espanyol entre els anys 60 a 80 del passat segle, amb gent com el Quintet KOAN, Bernaola, Tomás Marco, Luís de Pablo i altres més, gràcies sobretot a la seua difusió per la llavors anomenada "Ràdio 2".
Gent d'una generació què, amb enormes dificultats, va anar acostant-se al públic i -menys- als programadors, gent amb criteris conservadors o, directament, voluntàriament ignorants de tot allò que no fóra Beethoven, Tchaikowski o, en el "summum de la modernitat", Mahler o Wagner .

El canvi de rumb dels programadors de flamants auditoris de música de preu espectacular, en molts casos gent posada a dit sense meś mèrit que l'estar al partit que pertocava i -excepcionalment- ser una persona amb un cert gust musical o, fins i tot -cal ser justos- docents de conservatoris, junt amb la pressió de les discogràfiques per "llençar a l'estrellat" a gent jove, no sempre amb una gran qualitat,  però amb voluntat de vendre els seus discos com a "revelacions de la temporada" (i no diré noms...), va fer que persones com el compositor del qual anem a posar hui la seua música, Joan Guinjoan Gispert ,nascut el 28 de novembre de 1931 a Riudoms (Baix Camp), amb 86 fructífers anys, car continua en actiu, fundador, el 1986, i director des de llavors fins la seua dossolució del Centre de Documentació i Difusió de la Música Contemporània, Director de la Setmana Internacional de Música Contemporània a Barcelona, i soci d'honor de l'Associació de Música Electroacústica d'Espanya i moltes coses més, és a dir, el "nostre" Boulez, és un perfecte desconegut, fins i tot, per a melòmans habituals de les sales de concert. Com a molt coneixen el nom, però no han (no hem) tingut l'oportunitat d'escoltar la seua música en directe.

La petita pinzellada que aneu a escoltar la programa de hui no li farà, ni molt menys, justícia, però la meua intenció és que, almenys, la seua escolta interesse a l'audiència del programa i cerque a internet -sobretot a youtube- alguna cosa de la música què, des de fa més de seixanta anys, ha fet i fa el mestre Guinjoan.

Respecte de la seua biografia, vos pose uns enllaços perquè observeu la diferència entre la consideració que se li té arreu del món i la "transparència" que la seua persona "gaudeix" a la seua terra i a l'estat espanyol.

Petites biografies: 1, 2
Catàleg incomplet de les seues d'obres (arriba fins el 1999)
Interessant programa del Concert homenatge al seus 93 anys a la Fundación Juan March

dijous, 26 de maig de 2016

Discantus: un viatge des del segle XVI al XX

Programa 339

Quan un músic arrisca, com és el cas de Perico Sambeat, eixe risc se li pot girar de cara o, pel contrari, quedar com un intent fracassat.El valencià de Godella, a estes altures, ja n'ha fet molts assajos i, generalment, li han eixit prou bé. Aquest és el cas.

"Discantus" és el nom del disc gravat en directe entre el Perico i el Cor de Cambra Lluís Vich, amb músiques -majoritàriament- del Misteri d'Elx, d'autoria coneguda, o atribuïda, a Ginés Pérez de la Parra, músic oriolà nascut el 1548 d'obra prolífica per vàries seus eclesials i al qual se li atribueixen moltes contribucions al monument de la música valenciana.

La paraula "Discantus" té significats que varien lleugerament al llarg del temps i de les innovacions de la música. En definitiva es refereixen a variacions melòdiques què, de forma variable segons el moment, porten a improvisacions o variacions sobre la melodia original, enriquint-la i obrint pas a la polifonia que en els segles posteriors va esclatar.

Doncs bé, el Perico Sambeat, l'any 1997, es va atrevir a "discantar" per sobre de la música del segle XVI que interpreta el Cor de Cambra Lluís Vich.

La sensibilitat del Perico es desborda en aquest disc, aconseguint moments de bellesa sublime. Una música per escoltar amb calma i en silenci.

Lamentablement el disc, que vaig aconseguir un poc casualment, està descatalogat i si alguna persona vol escoltar-lo sencer -no han entrat tres o quatre fragments- me'l pot demanar i tractaré de fer-li-lo arribar.

Bona escolta.

dijous, 19 de maig de 2016

Entartete Musik: 2 - Llevant Ensemble i Brossa Quartet de corda

Programa 338

Completem en aquest programa l'escolta del disc que acaba de treure el "Llevant Ensemble" dedicat a l'"Entartete Musik"

Una música que ens recorda com fa tan sols uns vuitanta anys -un sospir històricament parlant- el país més culte i avançat tècnicament de l'època- l'Alemanya, per una sèrie de circumstàncies històriques, entre les quals no es pot deixar de considerar les polítiques emprades envers els alemanys per les potències guanyadores de la Primera Guerra Mundial i la seua intenció d'humiliar-los, va dur al poder, tan sols vint-i-pocs anys després, a un partir criminal i una ideologia demencial que va arrossegar al món a la pitjor guerra que ha vist la història.

A part de completar l'escolta del disc esmentat, anem a posar un fragment d'un altre, d'intenció semblant, que l'any 2008 va treure a la llum el Brossa Quartet de Corda, amb l'ajuda d'un acordionista i un actor, reflex d'un espectacle que varen girar durant un temps.

En aquest cas les músiques no es centren en les d'autores i autors de música de concert, sinó que es centren en cançons de caire més popular amb la intenció de recuperar la memòria d'eixa cultura d'un poble que es va voler exterminar.

Malauradament, la història està ara repetint-se  amb alguns protagonistes canviant els papers. Això ens demostra que no és cosa d'un poble o de l'altre; és l'espècie humana la què és capaç de ser, com va dir el filòsof Thomas Hobbes al seu Leviatan, al segle XVII, Homo homini lupus est. 

Sembla que encara no hem aprés la lliçó. Arribarà eixe dia?

dijous, 5 de maig de 2016

Entartete Musik: 1 - Llevant Ensemble

Programa 337

La terrible petjada del nazisme, tan oblidada per molta gent, però tan a prop històricament, nascuda i desenvolupada en un país que era a l'avantguarda de l'art, de les ciències, de la cultura, va aconseguir capgirar la vida de tot un país i, posteriorment, del món sencer.

Un grup de músics i un actor valencians han fet l'esforç de treure un disc on el record d'aquella terrible època se'ns posa davant dels ulls, perquè cal no oblidar certes coses, per terribles que hagen estat.

Si voleu llegir alguna cosa més sobre l'assumpte vos recomane estes breus pàgines:
- Entartete Musik. La música prohibida por los nazis
- Música degenerada
- Art degenerat


dijous, 28 d’abril de 2016

Celebrem el dia mundial del jazz

Programa 336

En París, el 26 d'agost del 2011 i a la seu de l'UNESCO, es va decidir proclamar el dia 30 d'abril com a dia internacional del JAZZ. La declaració, que es pot llegir ací íntegra, destaca els valor positius d'esta música, destacant que "el jazz és un génere musical excepcional que pot ser una força unificadora que propicie la participació constructiva de diferents grups."

Solemnitats oficials a banda, anem a aprofitar l'avinentesa per a repassar, molt breument, algunes composicions que, sense desmerèixer moltes altres, han estat significatives d'alguna forma en la història d'esta música que començà sent negra i nord-americana per acabar convertint-se en universal.

Ham pretés, doncs, tan sols, que passàreu una bona estona escoltant unes velles i volgudes cançons, per celebrar el dissabte 30 d'abril de 2011 el Dia Internacional del Jazz.

Ací teniu alguns enllaços que crec que poden interessar-vos i il·lustrar-vos al respecte. Bon dia i bona música!
https://ca.wikipedia.org/wiki/Jazz (història del jazz a la Wikipèdia)
- .............

dijous, 21 d’abril de 2016

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares i 2

Programa 335

Crec que al programa anterior ja vaig expressar amb claredat la meua opinió sobre el disc "L'Emigrant" que l'any 2015 va treure el pianista valencià Albert Sanz, arranjant i dirigint la Big Band de Sedajazz, és dir, el bo i millor -probablement, o... segur- del jazz valencià.

Ja vaig dir que era el disc que més m'havia agradat de la fornada 2015 de la discogràfica que, amb gran esforç, estan posant dempeus la gent de Sedajazz.

Hui, com que el temps d'emissió del programa anterior no donava temps per escoltar-lo sencer, l'acabarem. Però com que ens quedava una meitat de programa de temps, hem aprofitat per posar una petita mostra del disc anterior de l'Albert Sanz, anomenat "O que sera", amb música brasilera i en format de trio clàssic, amb uns acompanyants d'excepció: el bateria Al Foster, acompanyant durant una època de Miles Davis -ni més ni menys- i el contrabaixista pamplonica Javier Colina, un dels músics del jazz peninsular de més projecció internacional. Un disc més que afegir a la seua ja abundant discografia.

A destacar la interpretació -una excepció entre la resta de composicions d'autors brasilers- de l'ellingtoniana Sofisticated Lady, interpretada amb una sobrietat i una elegància que fan posar el pels de punta.

Gràcies, Albert Sanz. Per tot.


dijous, 14 d’abril de 2016

Albert Sanz. Un emigrant amb les arrels clares - 1

Programa 334

No sempre es pot escoltar tota la música amb el plaer i l'interés que m'ha despertat el disc que sota el títol de "L'Emigrant" varen treure a la llum l'any passat l'Albert Sanz, pianista, arranjador i compositor de la majoria dels temes, menys dos, acompanyat per la Big Band de Sedajazz, vestida amb les seues millors gales per a l'ocasió.

Enorme varietat d'ambients, d'estils,amb la intervenció en solos excel·lents de la "plana major" del cau de Sedajazz amb Toni Belenguer, Voro García, Vicente Macián, "Latino" Blanco, i altres més fins a una secció de vent de 14 persones, on s'inclou el jove valor Víctor Jiménez, que va ser protagonista de l'anterior programa. Tot això adobat amb col·laboracions de luxe com la del cantaor valencià Carles Dénia i la cantant hindú Ganavya Doraiswamy, que ha caigut per ací gràcies a la presència de la Berklee a València, entre altres, han arrodonit un disc què, ho dic clarament, és el que més m'ha agradat de la fornada 2015 del segell de Sedajazz què, amb gran esforç i ganes, va traient el "Latino" i la seua gent, treballant per la difusió del jazz -i altres músiques- per estes terres valencianes.

He esmentat els acompanyants, però no havia dit res encara del titular del disc; un instrumentista que ha tingut l'oportunitat de treballar amb lluminàries del jazz mundial i que ha quallat en un pianista, compositor i arranjador sòlid, inspirat, que té una elegància quan es posa al teclat com no és fàcil trobar. L'Albert Sanz, per edat, ara no és ni jove ni vell, però per qualitat interpretativa m'ha captivat sempre que he  tingut l'oportunitat d'escoltar-lo fent gala d'una gran maduresa artística.

El disc que presentem entre el programa de hui i el següent no ha fet més que confirmar les sensacions que es tenen quan es té l'oportunitat d'escoltar-lo en directe. Tant se'n dóna que siga ell solista com que, de forma acurada i respectuosa, siga l'acompanyant d'algun altre. L'elegància i la solidesa de la seua forma de tocar es fa palesa en tot moment.

Escolteu -i compreu-vos!- el disc. Serà un petit tresor que tindreu a casa.

dijous, 7 d’abril de 2016

Un nou valor que ve espentant: Víctor Jiménez

Programa 333

Fa uns deu anys, el Latino va anar a fer un taller a Picanya on van anar gent jove de la banda del poble. Entre eixa gent hi havia un xicot que tocava el saxo i que, amb sols quinze anys, va quedar enganxat a les sonoritats que li oferia aquell home de monyo rull que, com ell, també tocava un saxo. A partir d'eixe dia Víctor Jiménez es va enrolar en la colla de Sedajazz.

La seua precocitat va fer que, ben prompte, es fixaren en ell gent consagrada com Perico Sambeat, Jesús Santandreu o Ramón Cardo. Ell, mentrestant, anava fent els seus estudis regulars al Conservatori Joaquín Rodrigo de València i els combinava amb els abundant cursos, seminaris i, quan es presentava, actuacions al "cau" amb tota la gent que es deixava caure per Sedaví.

Ara, amb vint-i-cinc anys, es fa l'ànim i tira endavant el seu primer disc, "Victor Jiménez & friends" on, amb un format clàssic de solista i trio d'acompanyament, un trio de luxe, cal dir-ho, i amb interessants col·laboracions, entre les quals destacaria dues, el mestre Toni Belenguer amb el seu trombó de vares i el jove Carlos Llidó, un altre nom jove que cal retindre al cap, s'embarca en un treball calidoscopic on hi ha una miqueta de tot. Des de moments d'una cataracta de notes bop a un altres moments de tranquil·litat, passant, a les dues darreres peces del disc, per incursions sorprenents al jazz-rock-pop o com es vulga dir, d'una força enorme i a una peça final amb aromes llatins.

Supose que el seu segon disc no tardarà massa en eixir; l'espere amb interés. No sé si la varietat del disc és com una carta de presentació, que està encara en la fase de formar el "seu" estil o si, com el Perico Sambeat fa, pensa passejar-se per tots els estils del jazz sense acoblar-se a un so determinat. En tot cas, una agradable notícia per al jazz valencià l'emergència d'aquest jove instrumentista.